Les voltes de la vida

El debut de Juan Vera no ha pogut ser més gratificant. Entra amb tot el dret dins d’aquest gènere que tan bé treballen els argentins de la comèdia romàntica, que bé podia caure en drama però que a còpia de floretes, de situacions quotidianes i de l’atractiu glossari que esgrimeixen en els seus diàlegs aconsegueix assentar-se de forma positiva. I això no era tasca fàcil, ja que la memòria d’aquest tipus de cine en els últims anys ha recaigut gairebé exclusivament en el realitzador Juan José Campanella que a Ricardo Darín tant deu, i que de retruc tant devem nosaltres a ambdós. El amor menos pensado està connectada a l’estil de pel·lícules com Luna de Avellaneda, El hijo de la novia o El mismo amor, la misma lluvia, sobretot en aquesta última, totes amb impagables moments còmics i molt tendres, molt humanes.

Sorprèn també que el fil argumental, que des de fora té aparences de cursi manifest amorós, de gastada història de parella en la qual aquella dita que tot canviï perquè tot segueixi igual –amb permís de Lampedusa– té aquí una molt vàlida carta de presentació, es converteixi en una magnífica demostració actoral en què Darín es troba còmode, convincent, amb totes les seues armes emprades en el precís temps emocional, esplèndid en les relacions de parella, amics o d’encaix en les noves situacions que van sorgint en aquest nou camí que no és altra cosa que un avenç cap enrere; així com de Mercedes Morán, sòlida partenaire que s’hi mou a les mil meravelles i que s’agraeix enormement. Quan una parella té 25 anys de matrimoni, quan el fill se’n va a estudiar a fora i queda el que es denomina el fenomen del niu buit, quan la seguretat i la comoditat econòmica és més que estable, i quan malgrat portar-se bé, estimar-se, compenetrar-se, surt a la llum que malgrat tot això, no estan ja enamorats, que veuen el futur com una repetició del present, doncs queda la separació amistosa. A partir d’aquí, cada un emprèn la seua vida de forma individual, i assistim a les seues noves aventures amoroses, unes més estables que altres, unes més còmiques i desventurades que altres –la de Darín amb la seua cita a cegues a la barra d’un bar és per emmarcar–, i la relació amb les amistats els implica en embolics i ruptures, i tant l’un com l’altra maduren a força d’aquest llenguatge carregat de saviesa sentimental, acabant per compondre una pel·lícula agradable, amb les seues trampes que t’atrapen pel costat més tendre per sortir del cine amb un somriure còmplice, amb gest més amable, i això ens val perquè certament no és poc.