Les claus de la tragèdia

Les pel·lícules sobre submarins ja són per elles mateixes aclaparadores, claustrofòbiques, aferrades a l’adversitat a l’estar en un mitjà hostil, sempre al límit de l’accident que ha de transformar aquestes màquines de guerra en tombes sobre el llit marí, i la visió més realista i commovedora de tot plegat la va personificar la magnífica Das Boot (El submarí), una producció del 1981 dirigida per Wolfgang Petersen.

Ara, el danès Thomas Vinterberg mostra una altra tragèdia militar marítima, la del submarí nuclear rus Kursk que, després d’explotar, es va enfonsar al mar de Barentsz amb 118 tripulants l’any 2000. La història és coneguda, i potser en aquests moments cobra més rellevància pel fet d’haver trobat les restes del submarí argentí ARA San Juan, que l’any 2017 es va emportar al fons del mar quaranta-quatre vides.

El cas del Kursk posa de rellevància que, més enllà del desastre, de l’infortuni, hi va haver una vintena d’homes que van sobreviure a les explosions i van quedar-se aïllats en una cambra durant prou temps com per ser rescatats, però que per la inoperància, les limitacions tècniques i detalls molt més foscos, ja sigui una forta reticència a acceptar l’ajuda d’altres països, el recel davant el fet que poguessin obtenir informació sobre la tecnologia del submarí nuclear, i també per supèrbia, els russos no van fer possible el rescat a temps, i van acceptar l’ajuda uns quants dies més tard quan ja tota esperança era vana.

Vinterberg recull les hores prèvies de la tripulació abans de la partida, les relacions familiars, els vincles afectius, la camaraderia i, després de l’accident, la reacció de les esposes, de les famílies que en la seua desesperació intenten aconseguir informació sobre l’estat de les coses, detall que torna a evidenciar la falsedat dels comandaments russos. El cor d’aquesta pel·lícula promou el drama d’un grup d’homes que intenten aferrar-se a la vida entre el fred, la falta d’oxígen i la lògica impaciència per ser rescatats. Són imatges que es van alternant amb el desenvolupament dels esdeveniments en aquesta cursa contrarellotge que s’eternitza, que es paralitza mentre tot avança cap a la fatalitat.

L’enfonsament del Kursk per l’esclat de torpedes en mal estat obre i assenyala una culpabilitat manifesta; el desenvolupament de les accions de salvament, una altra mostra de la indignitat del poder, i aquest regust a fracàs gairebé intencionat esdevé sinistre.

Al final, només la mirada i l’acte de rebuig d’un dels nens orfes parlarà per totes les víctimes mortals.