La nostàlgia del lladre

En aquesta regeneració constant que ofereix el cine, cal per qüestions òbvies incidir en León Siminiani que, en el seu segon documental després de Mapa, traça amb un muntatge en què teixeix una història pròpia amb la d’un altre, un assaig sobre la pel·lícula que sempre va voler rodar, d’atracaments, i per a això elegeix la figura del Flako, anomenat també el Robin Hood de Vallecas, que amb la tècnica del butró va robar en un bon nombre de sucursals bancàries madrilenyes. Així, el film documental Apuntes para una película de atracos alterna la vida privada del mateix Siminiani, la col·laboració de la seua dona, el moment del seu embaràs i els cinc anys de treball a l’elaborar una història que pogués explicar en primera persona un personatge delictiu que des de la presó va donar la seua conformitat per participar en aquesta revisió d’una vida de lladre amb moral.

Després, entre permisos i finalment posat en llibertat, ocult rere una màscara, el Flako es converteix en un amic, enllaçant vincles afectius, de família, d’idees i de dubtes, i això és el que converteix aquesta pel·lícula documental en fragments quotidians, en el fet de relatar una crònica particular i obrir-la a l’espectador sincerament, amb totes les indecisions i objeccions per part del cineasta, i aquesta franquesa nostàlgica amb què l’atracador revela la seua personalitat, els seus records infantils, la influència exercida per un pare butroner, elevant la seua figura més enllà d’allò purament delictiu, aportant també la mirada dels afectes que s’alternen amb traumes d’haver viscut des de sempre al costat salvatge. La paraula apunts, que al cinèfil el remuntarà a treballs de Pasolini, en mans de Siminiani és un compendi d’ideologia delictiva, de tècnica de robatori a través dels budells d’una gran ciutat, el seu clavegueram, de la intel·ligència al servei d’apropiar-se el que és aliè fins i tot amb la idea del lladre que roba al lladre, de la pujada d’adrenalina quan s’arrisca, de repàs dels artistes de guant blanc de tan singular disciplina, que té la màxima expressió en l’italià Albert Spaggiari, però sense oblidar que darrere del personatge hi ha un ésser humà molt normal, rehabilitat, les gestes pròpies i alienes del qual són ja només records, com aquella cançó que no pot oblidar, La pared, de Bambino, que sempre posava el seu pare després de cada atracament. Hi ha en aquest documental experiència pròpia del realitzador, no s’amaga res, no es dramatitza, tot és vivaç, intel·ligent. Tan natural que la seua construcció, desenvolupament i desenllaç és més motiu de celebració que de qualsevol altra cosa.