Els afectes prestats

En una societat en la qual tot està calculat i marcat, on els matisos poc importen amb el que surt de la norma, el que és atípic té conseqüències, i mai bones. Una família inventada no és una família, ensenyar el poc que hom sap des d’una innocent il·legalitat no és acceptable, i recollir-se i protegir-se sabedors que no importen a ningú, des d’una perspectiva legal, desconcerta i incomoda. El realitzador japonès Hirokazu Kore-eda, les pel·lícules del qual sempre són emmarcades en nuclis familiars, amb Un asunto de familia compon un retrat de personatges cada un dels quals necessitat de tendresa, una tendresa que es reparteixen dins del seu marginal hàbitat. No són purs, no són perfectes. Per si mateixos porten amb ells profundes tares, però estan revestits d’humanitat. Una nena desatesa recollida per aquesta peculiar família serveix per endinsar-se dins d’aquest petit grup de persones que, entre les seues misèries i les seues dubtoses obres, tenen la virtut d’enfortir-se units, de mostrar el millor d’ells mateixos, d’aportar l’un a l’altre aquest afecte que fora, entre el fred, la calor, la pluja o la neu, els allunya del dret de ser ciutadans corrents. Aquesta magnífica pel·lícula Palma d’Or a Canes és una declaració d’amor construït davant l’adversitat, i aquesta càrrega sensible transpira, se sent, es percep en cada moment sense caure en judicis de valor ni sensibleries, atapeïda d’emotivitat, de girs i situacions que embasten el que és alegre i jovial amb la tristor i la severitat, i que en la imperfecció de cada membre d’aquesta família construïda a si mateixa ens commou i atansa molt més als seus sentiments i naturalesa que a la realitat, sigui justa o no de les lleis d’altres.