Ser o no ser

Diuen els que el van conèixer que, fora de les seues genialitats a l’escenari, Gila era una persona amable però no graciosa. Vist el documental sobre la vida de l’humorista Eugenio, ja ni en parlem, així que pretendre fer gràcia fora del teu àmbit pot ser que no sigui la millor opció. Si Paco Roca a la vida real no és graciós, com el seu àlter ego fet tira còmica en un diari i després passat a novel·la gràfica, el que sí que és indiscutible és que és un bon dibuixant i que amb Arrugas en va fer ostentació, amb una història senzilla però humana i entendridora sobre la tercera edat, tant en paper com en cinema. Ara, aquesta adaptació de l’obra Memorias de un hombre en pijama bé podia tenir qualitats per agradar i convertir les vicissituds d’un quarantí, les seues manies i relacions, en una història divertida sobre un pocatraça que ens explica com li van les coses professionalment i emocionalment, en el seu dia a dia treballant a casa en pijama, amb els amics intentant lligar en la nit barcelonina o amb la seua nova parella que l’ha de portar des de la felicitat més absoluta fins a un mar de dubtes. El traç de Paco Roca és conegut, és net i, tret de moments en què sembla que hi ha desgana, té bona pinta. El que passa és que el personatge que suposadament l’encarna a ell mateix és més desesperant que altra cosa, no té empatia i els seus amics i els diàlegs que es creuen, molt menys, i s’arriba a allò rudimentari, i això ho pateix aquesta pel·lícula perquè no acompanya, fins i tot les veus, malgrat la col·laboració i a l’esforç de Raúl Arévalo i María Castro, no flueixen. Al final, encara que el film no assoleix les seues pretensions, tampoc resulta un fiasco, passes l’estona i es deixa veure sense esforç.