El rei del bosc

Més que criticar-lo, s’agraeix el to anyenc d’aquesta pel·lícula amb segell francès. És com una bombona d’oxigen que, sigui atractiva la història o no, almenys et reconcilia amb la bellesa de les coses, amb la senzillesa d’estar admirant una cosa que és nova, amb la sensació d’un cinema que ja tot just es fa.

A La escuela de la vida s’entremesclen a la memòria aquelles històries de nens orfes de les pel·lícules de David Lean tretes de la penúria infantil que imprimia Dickens als personatges per posteriorment recompensar-los pel mal tracte rebut.

A l’aprenentatge del sud dels nens curiosos de Mark Twain, o a la vocació fulletonesca de drames familiars de ranci bressol que van cometre grans errors del cor en el passat, però als quals se’ls obre el camí per redimir-se.

Nicolas Vanier, a través d’un nen tret d’un orfenat per portar-lo a l’enorme propietat del comte de la Fresnaye, de la mà d’una serventa del lloc casada amb un guardaboscos que aixeca al principi només aversió, ens mostra dos formes de vida al lloc, la dels rics i la dels pobres, la dels caçadors uniformats a l’anglesa al toc de corneta de caça, i la dels furtius que al capdavall resulten molt més respectuosos.

També Célestine, la seua protectora amb secrets dignes d’un culebró i, sobretot, un personatge que hauria encarnat meravellosament Michel Simon, Totoche, l’home lliure, malson del lloc, rebel i mestre iniciàtic del jove en cada detall i en cada confidència que extreu de l’entorn, de la terra, dels arbres i els rius, dels animals i tot el que conforma el paisatge.

I és allà, en l’extraordinària fotografia d’Éric Guichard, on La escuela de la vida maneja la seua millor carta, en cada pla que sorprèn per la seua harmonia, per aquest acostament a la naturalesa tan precís, tan cinematogràfic.

Fins al punt que tanta brillantor visual eclipsa una mica una trama en la qual es reparteixen personatges estereotipats: des del rondinaire que té bon cor fins al burgès que està amargat i el seu fill dissolut i pèrfid; la nena que desperta allò del primer amor infantil o la canalitzadora de la història, que es mou entre dos mons socials tan dispars.

Més enllà de la seua proposta argumental, en aquesta pel·lícula aflora un sentiment vitalista, proteccionista, gairebé didàctic al voltant de l’entorn natural, a la bellesa cara a cara i en el seu estat més pur, com aquest cérvol majestuós que s’erigeix com el rei del bosc i, finalment i en gran part, de la pel·lícula.