Patètica monarquia

Al segle XVIII, i per calmar una guerra que havia deixat tant França com Espanya desgastades, les dos cases reials decideixen unir llaços que garanteixin estabilitat. I per fer-ho determinen casar el jove Lluís I príncep d’Astúries (15 anys) amb Lluïsa Isabel d’Orleans (12), i d’altra banda, Lluís XV (11), amb Maria Victòria de Borbó (4). Sí, quatre anyets. Aquest entramat anomenat el fracàs té altres figures rellevants pel mig, com Felip V d’Espanya, encara que francès, anomenat l’animós, malgrat que a la pel·lícula aquest personatge sigui del tot torbador i voluble. Marc Dugain ha retratat amb sentit de la fidelitat un temps de reis que posa en dubte per a què serveixen, ja que en realitat a Cambio de reinas tot és egoisme i vanitat. Hi ha desgana, dubtes i formalitats absurdes a l’espera improbable que tot fructifiqui, ja que Isabel d’Orleans no està per la feina i és una rebel consumada, mentre que la nena Borbó és això, una nena que juga amb nines i li falten anys per poder engendrar, una cosa que obsessiona la monarquia per perpetuar-se en el poder.

En aquest entramat febril, la pel·lícula s’enriqueix d’una fotografia que esbossa quadres perfectes de l’època, en unes adequades actuacions per entendre les misèries humanes de palau sota l’amenaça de la mort que tant els va obsessionar i amb raó. Regents, éssers de costums i decisions estrafolàries, envoltats, d’inútils i ambiciosos secundaris.

En un moment en què el cine de reis i reines està en auge –només cal veure la cartellera–, la pel·lícula dóna a conèixer uns fets històrics patètics, gairebé còmics, esperpèntics, tant com aquells que els van dur a terme.