A la carretera

Una de les escenes més autèntiques del cine s’admira a La balada de Cable Hogue de Sam Peckinpah, quan l’atònita mirada de dos veterans sobrevivents d’una era veuen passar un automòbil per davant dels seus nassos. Aquest era el final d’un temps clàssic i l’arribada d’un altre de modern. Amb Mula, Clint Eastwood traça una història amb les cicatrius que han deixat els anys a un home octogenari com ell. I no hi ha dubte que la seua eficàcia a l’hora de mostrar-nos un personatge en el qual pot reflectir-se a si mateix adquireix gran dimensió.

Eastwood sap molt de la vida, dels seus plecs, del seu ancoratge a un temps viscut en un país que coneix pam a pam, com el personatge que retrata, un floricultor a qui l’era d’internet ha arruïnat el negoci, al qual una vida portada per impulsos li ha impedit el que amb el temps més ha après a apreciar: la seua pròpia família, oblidada en les dates més assenyalades i que, ara, en temps de ruïna, li falta.

Quan els ossos comencen a torçar-se, el fet d’estar distanciat dels teus comporta una càrrega moral gens suportable, com amb la seua filla que ni li dirigeix la paraula –paper a càrrec d’Alison Eastwood, la real; o la seua dona, separada d’ell pels seus oblits; o la seua néta, l’única que creu en ell però que no li’n perdonarà ni una més. Aquesta és una part important a la pel·lícula, la dels afectes, la d’arreglar sentiments trencats.

Un altre punt destacable és la personalitat del vell protagonista, un nord-americà de soca-rel, amb totes les seues virtuts i totes les seues tares, disposat a ajudar a peu de carretera sense oblidar les seues tosques formes, fidel als seus principis, com seguint l’empremta d’aquells tipus que cada vegada tenen menys espai en un món que qüestiona perquè ja no entén. I finalment, aquesta sortida gairebé accidental als seus problemes al convertir-se en conductor que transporta mercaderia d’un càrtel de la droga, primer com a simple mula, després, com el millor, l’estrella a qui la DEA vol posar les mans a sobre sigui com sigui.

Res no canvia les seues rutines, el seu control, la seua tossuderia, i és aquí on la pel·lícula adquireix aquest toc Eastwood, entre la gravetat de la situació, en la seua postura irreductible, i els seus sentiments portats fins a les últimes conseqüències.Mula no és la millor pel·lícula que hagi fet, però sí que és una pel·lícula de Clint Eastwood, tota una garantia perquè és un mestre que sap treure del terreny que trepitja el que és més dur i el que és més tendre, el millor i el més amarg. I sempre des de la seua pròpia òptica, des de la seua equivocada, o no, perspectiva de la vida.