Records de la barbàrie

Tornar a la memòria fets atroços comesos per homes escudats per causes tan ferotges com injustes ha estat la tasca de nombrosos cineastes. El genocidi a Cambodja entre 1975 i 1979 va acabar amb la vida de més d’un milió i mig de persones sota el terrorífic poder dels Khmers Rojos, uns fets dramàtics que escapen a la comprensió. Un dels cineastes més importants d’aquell país és sens dubte Rithy Panh que, amb el documental S-21: La máquina de matar de los Jemeres Rojos, va mostrar no només les víctimes sinó els botxins que es van avenir anys més tard a escenificar els seus crims, fet també apreciable en altres magnífics treballs comThe Act of Killing i La mirada del silencio, de Joshua Oppenheimer, sobre els crims massius a Indonèsia.

Funan és una pel·lícula d’animació per a adults que torna als anys del terror cambodjà, a la supervivència desesperada d’una família que ha estat expulsada del seu hàbitat i que es veu traslladada als camps de treball, i assistim a la seua desintegració, al calvari i a aquest acte de fe de recuperar éssers estimats separats forçosament.

Hi ha molta tristesa i sofriment a Funan, moments que s’intueixen terribles, privacions i un canvi radical en les vides de persones felices amb la família com a nucli existencial més preuat, i que el salvatgisme va privar de tot per acostar-los a un infern a la Terra. El realitzador Denis Do bé podia, perquè era gairebé impossible evitar-ho, entrar de ple en escenes de matança, de bestialitat, d’abús permanent directe i sense concessions, però aposta per una elegància en el traç que es revela bella fins i tot dins de la temàtica que toca, convertint l’espant en un conductor d’emocions que commouen, sempre rebutjant la barbàrie a favor d’allò que és intimista, dels sentiments dels protagonistes que en cada moment revelen tota la càrrega narrativa.Funan és un treball admirable, nítid, perfeccionista, que enfoca la tragèdia d’una manera demolidora sense necessitat de ferir directament sinó com a testimoni que intueix tan dramàtica situació. Hi ha emoció i contenció, recerca d’humanitat en petits detalls dins de tanta inhumanitat. Com els grans que han sabut explicar la ferocitat i la vilesa humana sense voler mostrar-la directament sinó afrontant-la des d’una evidència sense la imperiosa necessitat d’exhibir-la, Denis Do aconsegueix arribar al que és més profund, deixant més d’una reflexió sobre la nostra simple i matussera condició per no haver après mai la lliçó.