Un home i la seua llegenda

Ethan Hawke és tan bon actor com interessantíssim director. Amb Blaze s’interna pels camins de la música texana lluny dels focus, utilitza la figura d’un ésser d’extraordinari talent musical però que va recórrer el camí del perdedor sense fer soroll, que va cantar country per tuguris de carretera, que no va poder o no va voler entrar seriosament en el negoci musical, que va tenir uns quants amics com ell, un amor que sempre el va acompanyar tot i en l’absència i unes cançons magnífiques, poètiques, tan profundes en la lletra com el territori d’aquesta Amèrica que amb prou feines es distingeix als mapes. Hawke retrata la vida de James Foley explicada a través d’una entrevista als seus companys de música, viatges i excessos, mostrant retalls de la vida d’un home enamorat, trencat, que revisita el passat familiar que encara li fa mal i que tanca cicatrius velles mentre n’obre de noves. Blaze és una història d’amor entre cançons. Parla de l’art condemnat a patir. És una marca autèntica d’un temps viscut i perfectament estructurat en un guió que ens condueix a la bellesa de les petites coses, dins d’una fotografia tan tèrbola i perfecta com la vida mateixa. La relació en parella des del paradís, el seu talent, aquestes frases que marquen la realitat d’un home amb final tràgic, mort d’un tret als quaranta anys. Tot en aquesta pel·lícula té un to agredolç, un halo respectuós cap a una persona que sap com va estimar i que mai va perdre la seua condició d’independència, de ser ell mateix entre els acords de la seua guitarra i un destí desconegut, perquè ell mai va voler ser una estrella perquè les estrelles s’apaguen; ell volia ser una llegenda, i en això es va convertir.