Sota l'iceberg

Existeixen pel·lícules modestes que no es basen en campanyes publicitàries ni en discursos fàcils. La (des)educación de Cameron Post és una d’aquestes. No està plantejada perquè jutgem, sinó per deixar de jutjar, d’interferir en les vides d’adolescents que al seu laberint afectiu són el que són, no el que els altres volen que siguin. La directora Desiree Akhavan du a terme una pel·lícula honesta, realista i sense artificis sobre les ferides morals que els adults poden infligir a la personalitat de cadascun dels personatges que es veuen internats en una institució cristiana per refer la seua conducta sexual, per perforar la seua resistència a ser d’una altra manera que el que dicta la seua naturalesa. Són els anys noranta als Estats Units, quan Clinton va ser elegit president i obria un halo d’esperança, halo que en aquests temps sembla haver-se difuminat, i potser per això és aquesta una pel·lícula necessària. La protagonista, una jove de secundària, és reclosa en un centre on la psicologia forma part d’aquesta reeducació, i que no aconsegueix més que accentuar els dubtes i trencar els sentiments. La teràpia no prospera ni amb Déu del seu costat, perquè existeix una cosa tan senzilla com un mateix, encara que s’intentin trencar els seus estats emocionals a canvi de convertir-se en el que els més grans en la seua equivocació més rotunda pretenen que siguin, i precisament aquests errors són la clau per no deixar-se domesticar, com a éssers lliures que són. La (des)educación de Cameron Post mostra el més íntim i emocional amb serietat per posar de manifest una cosa que encara hi ha gent reaccionària que no entén: que allò natural no és el que ells creuen, sinó tot el contrari.