SEGRE
El cocinero de los últimos deseos.

El cocinero de los últimos deseos.

Creat:

Actualitzat:

EL COCINERO DE LOS ÚLTIMOS DESEOS


País: Japó, 2017.

Director: Yôjirô Takita.

Intèrprets: K. Ninomiya, G. Ayano.

Cine: Funatic.

★★★★
El realitzador japonès Yôjirô Takita modela una pel·lícula de recerca dins d’un context històric utilitzant les claus d’un cine gastronòmic ple de suculentes receptes exòtiques, en què el personatge central d’aquest argument entremesclat entra de ple en una espècie de laberint emocional, en què a cada pas va trobant les claus de la seua pròpia vida i la d’éssers propers que el temps ha anat esborrant, però que perduren a través de velles fotografies guardades dins d’un receptari conservat per diverses persones al llarg dels anys i que forma la memòria d’una família, així com d’un cuiner extraordinari que va deixar en herència una meravella culinària.

El cocinero de los últimos deseos ens parla de Mitsuru Sasaki, un home amb gran talent per a la cuina, d’allò més perfeccionista i amb el do de recrear per a éssers moribunds el menjar que més enyoren, ja que té la facultat de recordar qualsevol plat només pel fet d’haver-lo provat alguna vegada.

La seua tarifa, un milió de iens, tot per pagar els deutes contrets per un restaurant que va portar a la fallida.

Existeixen detalls sobre la infantesa de Mitsuro que coneixem en boca d’altres, de la seua estada i fugida de l’orfenat, del seu caràcter menyspreador, com si es tractés d’un ésser ferit anímicament i amb enormes llacunes en la seua existència.

Per aquest motiu, quan és contractat per buscar i trobar un llibre de receptes fascinant, aquell que va ser creat per un altre mestre, Naotaro Yamagata, a la Manxúria ocupada als anys trenta del segle passat, i que havia de ser el menú imperial japonès compost per més de cent sofisticats plats, és on comença una epopeia en la qual hi haurà una confluència de personatges, moments dramàtics, saviesa i engany, preguntes i respostes que portaran aquest perdedor vocacional cap a una espècie de redempció i alliberament.

El cineasta, que amb la pel·lícula Despedidas l’any 2006 va commoure amb la història d’un violoncel·lista que maquillava la mort, dispensa en aquest film grans dosis de delicadesa, de gust per una contínua presentació d’exquisitats orientals, excepte alguna recepta un pèl excessiva per a estómacs occidentals, i les revesteix elegantment, així com l’art de la seua fabricació, del temps que deixa d’existir entre fogons i ganivets en un continu aprenentatge d’un ofici mil·lenari i, de passada, ens explica retalls d’una època llunyana que s’ajusta a una altra de recent, sense dissimular els seus moments un pèl fulletonescos, tot a favor d’un exhaustiu recorregut per una gastronomia tan rica com sentimental.

tracking