Des de l'absència

Un tret destacable en aquesta pel·lícula és la bona promoció que ha tingut. Això és sinònim de confiança en Dani de la Orden com a director que arriba al públic amb històries entre la comèdia i el drama i, per què no dir-ho, amb recursos per no deixar amb mal gust a ningú. Litus no és una excepció, utilitza una obra teatral escrita per Marta Buchaca i ha realitzat una pel·lícula que en el seu decorat gairebé únic continua sent teatre. Una trobada en què amics, germà i la dona que el va estimar es reuneixen un temps després del suïcidi de Litus, que ha deixat sensació de desemparament i molts espais compartits buits, fins i tot en cartes escrites que mai no va pensar. I en aquesta trobada al menjador, tots es diuen coses, es pregunten coses, se’n recriminen i li recriminen, la qual cosa crea un estat de sinceritat sobre les seues pròpies vides i com les viuen.

Dani de la Orden emmarca la pel·lícula en una edat, en la seua edat, en els 30 anys, en el temps en què es prenen decisions, en el qual un s’ordena perquè el futur està ja en el present, quan tot es transforma en adult i les obligacions apareixen.

Les converses es esdevenen una mica atropellades, s’entrepussen, perquè es parla tota l’estona, fins i tot cedint espai a monòlegs que posen al descobert les carències afectives de cadascun. Salvant la distància, funcionen com Els amics d’en Peter de qui ells mateixos parlen, i on Quim Gutiérrez i Belén Cuesta posen un grau més de nivell interpretatiu en un drama que vol portar cap al bon rotllo, a allò que li agradi a l’espectador, encara que sapiguem que la vida no s’arregla amb una cançó bonica ni forçant falagueries d’última hora.