Els cops de la vida

He llegit en algunes cròniques sobre Ken Loach que viu enganxat a tot allò social, a la ferida oberta dels que pateixen en aquest món deshumanitzat, que abusa del fet de ser cronista de les crisis del ciutadà anònim corrent, i m’indigna, perquè aquestes afirmacions em semblen matusseres i d’un esnobisme cretí a l’hora de parlar de l’obra d’un home conseqüent, fidel als seus principis, que ha utilitzat el cine per denunciar una societat injusta, trasbalsada i ferotge que colpeja els nuclis més desfavorits. Un Ken Loach que, juntament amb el seu guionista fidel, Paul Laverty, no ha volgut caure mai en la història feliç només per complaure sinó que ha martellejat els que fabriquen cops de la vida contra gent que no se’ls mereix.

La pel·lícula Sorry We Missed You, que traduït seria Ho sento, et trobàvem a faltar, ens mostra una família que somia que tot sigui com abans, i això que abans tampoc era fàcil. Deutes i conflictes familiars que naixen d’aquesta indefensió, de viure en la inseguretat de poder portar una vida normal. El pare treballa en una empresa de repartiment despietada, que abusa i porta fins a l’extenuació els seus treballadors, que els roba la vida personal a base de fer hores i hores perdent el cul en cada entrega.

La mare és cuidadora d’ancians i persones impedides i té un alt valor moral, entregada i sofridora, que se sacrifica per tothom a costa de la seua pròpia felicitat. I dos fills, un d’adolescent i rebel, en ocasions ocult després d’una estúpida cuirassa emocional per no deixar traslluir que és un noi amb bons sentiments, i la seua germana, una nena que assisteix amb sofriment a aquesta baixada als inferns que provoca una situació econòmica insostenible i que fa que s’obrin fissures en bona gent que lluita per respectar-se malgrat que els nervis estan a flor de pell.

Tot és manifestament creïble en aquesta pel·lícula, ens implica i ens angoixa perquè Loach no pretén una sortida fàcil al conflicte que desconsola els seus personatges, gent de carn i os a qui li’n cau una rere una altra.

Aquest cineasta parla d’una realitat i la mostra sense concessions, és sabedor que això passa a moltes cases, en moltes famílies, i no s’ha d’ocultar, i si et molesta, doncs et fots, perquè la inestabilitat vital és allà, i no es pot mirar cap a un altre costat com si no passés res.

Malgrat tot, hi ha amor, afecte veritable, esperit de lluita, integritat, veritat. Per això admiro aquest senyor, perquè sempre ha representat honestament una maltractada majoria silenciosa.