Em vaig oblidar de viure

Un retrat punxant sobre l’alta societat mexicana dels anys vuitanta del segle passat, privilegiada i envoltada de luxes i capricis, una representació de l’elit d’un país carregada de frivolitat i que viu al marge entre els seus murs daurats. La realitzadora Alejandra Márquez Abella adapta la novel·la de Guadalupe Loaeza i la converteix en imatges i hi aporta fins i tot un aire de contemporaneïtat sobre una jerarquia social aferrada als vestits cars, als complements de marca, a les grans cases, als clubs privats on practiquen tenis i prenen refrigeris mentre deixen galdosos els seus coetanis, els nou-rics, que per molt que s’ho proposin sempre seran grollers i ridículs. Aquesta franja que els separa dels que els han de servir, el servei domèstic, una cosa exageradament normalitzada en aquell país.

La protagonista –una perfecta Ilse Salas– és una dona en una gàbia d’or, on les aparences ho són tot.

La realitzadora traça una introspecció al voltant d’aquesta senyora casada amb tres fills que és feliç a base de grans celebracions d’aniversari, de rodejar-se de converses frívoles, de regals d’un espòs que mana perquè ell és l’assegurança que li permet portar aquest tren de vida.

I dins d’aquesta atmosfera superficial s’amaguen els somnis, aquesta veu en off que pensa en una espècie de telenovel·la al costat de Julio Iglesias, en aventures en iot o acompanyant la reialesa, mentre van sonant els acords de Me olvidé de vivir i aquelles paraules “De tanto correr por la vida sin freno / Me olvidé que la vida se vive un momento / De tanto querer ser en todo el primero / Me olvidé de vivir los detalles pequeños”, mentre apareix una recessió econòmica al país que apunta a ruïna, la fi dels privilegis, un temps en què tot es perd gradualment, el temps de la desesperació davant d’un marit sempre ebri que no pot impedir el naufragi.

Tot s’enfonsa com un castell de cartes, les targetes de crèdit són tornades, els nens pregunten espantats si són pobres, les amigues es distancien i claven ganivets per l’esquena, és el final d’una casta anyenca i el principi d’una altra que sorgeix i a la qual la protagonista de la pel·lícula observa amb enveja, aferrant-se a un temps que no tornarà.Las niñas bien és crítica, sacseja una societat que intenta sobreviure des de les cendres i també té el seu espai per mostrar la indefensió en dones que han viscut sempre a l’ombra de l’home adinerat, creant un buit existencial que fins i tot causa una certa commiseració. Qui ho diria.