Un clàssic revisitat

De les diferents versions cinematogràfiques del clàssic literari de Louisa May Alcott editat el 1868 queden en la memòria la firmada per George Cukor el 1933 amb Katharine Hepburn en el rol de la rebel i independent Jo i la dirigida per Mervyn LeRoy el 1949, que tenia en el repartiment Elizabeth Taylor i Janet Leigh. Poderoses raons per estar per sobre de les diferents revisions d’aquesta història sobre quatre germanes, els seus somnis i desitjos entorn de la família en temps de guerra a l’idíl·lic

Massachusetts

i que s’ha mantingut incòlume al llarg del temps. Revisar-la de nou i que no fos més del mateix requeria perícia i trets identificatius que fossin propers a un salt generacional. Greta Gerwin ho aconsegueix desenvolupant la pel·lícula en dos temps diferents de la mà de Saoirse Ronan, amb la qual ja va treballar a Lady Bird, i que sense complexos per referents anteriors condueix tant el seu temps com a escriptora a punt de publicar com el dels records, el de la maduració entre el que és idíl·lic i el sentit de la pèrdua. Mujercitas té essència femenina i es resisteix al discurs d’una època d’obligat matrimoni i normes preestablertes, com tampoc no fa incursions especialment en un retrat forçós sobre la condició de la dona. Aquí es descriuen personalitats diverses, cada una de les quals mostrant les seues capacitats per afrontar els sentiments de manera tenaç i encara més impetuosament en Jo, resplendent totes igual, acompanyades per una portentosa fotografia de Yorick Le Saux i una composició perfecta en l’estructura narrativa per mostrar un cant a la vida i a les petites coses amb què es construeix l’existència.