Reivindicar l'heroi

Aquests herois anònims, casolans, corrents que el veterà Clint Eastwood –gairebé noranta anys– treu a la llum de tant en tant serveixen al seu torn per retratar codis i conductes del seu propi país, i per tant, de la resta del món.

De formalitzar una crítica sobre el relat corrosiu d’una societat manipuladora, sensacionalista i teledirigida per una premsa efectista que amb el vessant paradoxal del poder, poden canviar la vida d’un home i enfonsar-lo a base d’especulacions falses.

Eastwood, amb un estil narratiu excel·lent, utilitza el cas real de Richard Jewell, un tipus singular, amb virtuts i defectes, emmarat, malaltís en això de salvaguardar l’ordre i en la seua obsessiva fe patriòtica, que durant els Jocs Olímpics d’Atlanta va evitar moltes morts arran d’un acte terrorista, i va passar a ser de l’heroi per excel·lència, admirat per tothom, a caure en desgràcia de la nit al dia al convertir-se en el principal sospitós de l’FBI, ja sigui per negligències d’un agent o per la ferocitat informativa d’una periodista que va fer gran la bombolla i va desencadenar l’infern per a un ciutadà desconcertat per les circumstàncies i amb l’únic suport d’un advocat desimbolt i directe.

Eastwood, gos vell en això de filmar, narra de manera precisa aquest cas, li insufla valors que a la pel·lícula gairebé ningú posseeix, busca la veritat encara que sigui a costa de contrariar alguns al retratar personatges sense ètica, al mostrar moments enganyosos en la personalitat i les formes dels acusadors, i col·loca al seu lloc a cadascú tan sols mostrant-lo al davant de la càmera perquè la injustícia colpeja i cal reflexionar-hi. I el que és més, s’ha de poder actuar sobre aquesta.