El cine incendiari

Cal alliberar d’etiquetes el cine llatinoamericà perquè ja està emancipat de totes, de comentaris sobre si és actual o no, sobre si està estancat o avança. El cert és que és indispensable i referencial en els grans festivals internacionals, on els seus creadors llueixen amb llum pròpia. Aquest és el cas del xilè Pablo Larraín, un dels cineastes més potents del panorama internacional que, amb pel·lícules com Tony Manero, Post Mortem, El club o aquesta Ema, dibuixa la societat des del més profund, preparant dispositius que magnetitzen i al seu torn provoquen certa incomoditat per com de directes són els diàlegs, per les imatges que transiten per una autèntica llibertat expressiva. Larraín és un director contemporani, no prejutja, no interfereix, no busca excuses per agradar. Simplement fa cine, bon cine, encara que per això hagi de remoure’t des de les profunditats.

Ema és un treball per entendre la joventut xilena d’avui, sense lligams, sense tòpics, sense amagar aquesta provocació que batega en tot el metratge.Ema és una ballarina casada amb un coreògraf que no vol ni entén noves fórmules d’expressió, que viu en aquesta realitat fingida de la qual Ema s’escapa.

Existeix un trauma que els enfronta, van adoptar un nen que al no saber-lo criar van donar en adopció a una altra parella, i aquest vincle dramàtic forma el teixit mitjançant el qual la pel·lícula recorre les emocions, encara que ella tingui el seu propi pla per encaixar les peces a la seua manera.

Larraín es basa en la música, aquí concretament en el reggaeton, en la provocació dels moviments d’éssers que s’alliberen de tabús, que viuen la seua pròpia realitat, que col·loquen la dona en la seua pròpia independència sexual, en el despreniment del convencional, dels lligaments socials, per marcar-se les seues històries i les seues experiències més íntimes.

Aquest Valparaíso filmat és el real. Com es descriu al film, no és romàntic, ni de postal. És d’un port on es balla i es contornegen els cossos en una coreografia que és tota una declaració de pura rebel·lia. I allà està ella, una Mariana Di Girolamo seductora i hipnòtica que estructura un relat sensorial tan complex com visceral cap a la recuperació del que s’ha perdut, de desinhibir-se del drama per alleujar el dolor.

No hi ha filtres. El sexe hi és present com en la vida, el plaer i la tristesa, la utilització de les armes mentals amb què es combat, dins d’aquesta ràbia piròmana que incendia la pel·lícula absolutament i en tots els sentits possibles.