En plenitud de facultats

Penso que una de les grans virtuts de Xavier Baró és la seua perdurabilitat en el temps, sense haver hagut de reinventar-se per sobreviure artísticament. El vaig conèixer al final dels 80 quan iniciava la meua trajectòria com a periodista musical. Vaig ser testimoni del final de les seues experiències grupals amb Los Tormentos, després de Yerba, Tagomago i Primavera Negra, vivint en primera persona el seu salt al treball en solitari i el tràfec del rock en espanyol al folk-rock en català amb eventuals arrels tradicionals, incloent aquells dos primers àlbums cantant encara en castellà. Doncs bé, des de fa vint anys o més, la seua fórmula musical no ha variat aconseguint calar tan bé entre la gent que els que assistim als seus xous o escoltem els seus discos no demanem res més ja que ens agrada així. Cada ics temps reapareix amb noves composicions pròpies o adaptant una cosa tradicional, canviant a tot estirar d’acompanyants (sempre boníssims) rere algun canvi de registre sonor, però fidel a la seua equació perfecta: magnífiques cançons i una veu que es manté sempre fresca en aquest estil interpretatiu intemporal que mai no cansa i que no para de rebre un reconeixement rere un altre.

Estàvem pendents de la nova remesa de cançons que conformarà el seu pròxim LP, però la cosa haurà d’esperar ja que aquest últim any i mig ha estat tan intens i emocional políticament que Baró ha improvisat aquest Cròniques. Estampes d’un país per donar curs als seus sentiments i posicionar-se davant del que hi passa. Amb Héctor Beberide fent un ellustrament suplementari al concert, gaudim de nou d’un Xavier Baró en plenitud de facultats.