x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

CRÍTICADEMÚSICA
  • JOSEP GRAU

Inoblidable equivocació

Actualitzada 15/04/2019 a les 10:38
McCreesh, en imatge d’arxiu. Dimecres va dirigir al Palau.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© McCreesh, en imatge d'arxiu. Dimecres va dirigir al Palau.

SEGRE
BACH
Obra: Passió segons Sant Mateu.
Int: Gabrieli Consort & Players. Paul McCreesh, director.
Lloc: Palau de la Música Catalana. 10-4-19
★★★★☆

Em sembla un error interpretar la Passió segons Sant Mateu sense cor, amb tan sols els solistes, una moda admissible en alguns casos però inadequada en molts altres. Ull: hi ha raons poderoses per defensar-la. I no són històriques, en contra del que diuen els musicòpates. Les raons històriques són grotescament impertinents quan parlem del gran oratori bachià. Com diria Marchena, “no interessen a aquest tribunal”, entenent per tribunal la humanitat (afortunadament, Marchena no presideix la humanitat).

Si Bach hagués conegut el piano modern li hauria semblat una estupidesa ridícula tocar les seues obres per a teclat només amb un clavicèmbal (una altra cosa és el baix continu, en el qual el clave aporta un color únic). Les raons que avalen una Passió sense cor són, si se’m perdona la imperdonable pompositat, filosoficoconceptuals. Vam poder comprovar-ho dimecres passat amb la portentosa interpretació de Paul McCreesh i els Gabrieli Consort & Players al Palau de la Música. Vuit cantants heroics van assumir amb classe i valentia tots els solos, cors i corals que se succeeixen al gran monument bachià en unes condicions de risc extrem, en les quals se sentia tot i tothom. Van patir el que no està escrit perquè el repte requereix un esforç inhumà.

Bach valorava sobre manera l’esforç. Pensava, com el seu amic Baudelaire –no tinc el més mínim dubte que són amics–, que le mal se fait sans effort, naturellement, par fatalité; le bien est toujours le produit d’un art. L’esforç té en l’escriptura bachiana una funció expressiva. La seua Xacona per a violí sol, el monòleg d’una persona agonitzant que recorda per dramatisme i eficàcia narrativa el to be or not to be shakespearià, comporta una dificultat dolorosa per al violinista, que ha d’afrontar amb un instrument monòdic una pàgina polifònica. No hi ha res com sentir el dolor per poder expressar-lo.

La Passió és una Xacona que dura tres hores en lloc de quinze minuts. Els seus grans protagonistes no són l’evangelista, ni Jesús, ni Pere; són els meravellosos oboès da caccia que tenen un paper decisiu en moments claus del drama. Van ser fantàstics Timothée Oudinot i Vincent Blanchard, vellutats i flexibles en els solitaris passatges en què se’ls confereix intervals estranys i notes salvatgement inestables.

La clau és l’effort que Bach concep com a part de la música i després, en clamorós contrast, els compassos melòdics de gran facilitat i inefable bellesa, amb notes diatòniques sense cap accident, que regala als mateixos oboès da caccia, com avions lluents que emergeixen dels núvols i passen a ser banyats per la pura llum del sol. Però la Passió no és només effort. Els moments de dolor alternen amb els de consol en uns cors i corals que han de ser substanciosos, granítics, serens i alhora rocosos, capaços de llegar una pau intensa. Tot això no poden aportar-ho vuit solistes per molt toreros que siguin.

Per aquest motiu la Passió sense cor és –crec– un error. Substituir el cor infantil per un orgue positiu va semblar una broma, i no va tenir cap gràcia. Es va trobar a faltar una grandiositat que és inherent a l’obra i al barroc, cosa que salta a la vista amb només entrar en una església del segle XVIII. Fora d’això, McCreesh va dirigir uns cantants impressionants, dotats d’instruments prims, àgils i cristal·lins, idonis per a aquest repertori. Mai van recordar les veus esquelètiques, d’infantil inexpressivitat, tan comunes entre les historicistes, ja que estaven molt bellament timbrades i van tenir en si mateixes una gran capacitat emotiva. Moltes coses es van dir massa ràpid i algunes massa lentes, en tots dos casos per un tempo inadequat per expressar els abismes del cor.

No és un defecte menor perquè en això consisteix precisament la Passió, però els vuit solistes (llàstima que el baríton James Newby no es va trobar amb la corda) i l’apassionat McCreesh (es va moure i va ballar per tota l’orquestra lluint un vestit negre tipus botons d’hotel en el qual es veien els punys d’una camisa daurada i setinada: aquests britànics són incorregibles!) ho van compensar amb un munt de moments esplèndids i van firmar una commovedora, enlluernadora, inoblidable equivocació.

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre