Orfebre de la cançó

Segons el diccionari de l’IEC, la paraula joier defineix un estoig o armari que serveix per guardar-hi joies. Doncs això representa, exactament, per a qui escriu aquesta columna de crítica musical, el meravellós repertori de Mayte Martín compost de gemmes, brillants i robins musicals, com vam poder comprovar els fidels seguidors del seu art i talent que vam anar a veure-la. Aquests dies, a més, estan servint per celebrar les noces de plata de l’edició del seu primer àlbum, Muy frágil (1994), premonitori d’altres grans obres amb què ens ha anat regalant des d’aleshores, com Free Boleros, Querencia, Tiempo de amar, De fuego y de agua, Al cantar a Manuel o Cosas de dos. L’última de les seues aportacions discogràfiques, Tiempo Rubato (2018), ha estat l’excusa perfecta per tornar i demostrar la seua singularitat com a artista i que la seua alquímia, a base de flamenc, copla, boleros i cançó d’autor, hauria de ser reconeguda com una de les millors propostes d’entre les del seu gènere que poden gaudir-se actualment. Cercadora de noves textures sonores, en aquesta ocasió ha vingut acompanyada, a més del seu trio habitual, del Quartet Qvixote, un combo de cordes magnífic que ha aplicat a la perfecció els arranjaments ad hoc del mestre Amargós, i de la bailaora Belén Maya, que ha pintat d’art i duende diversos passatges de l’actuació. Amb el públic entregat de totes, totes, a les seues sentides interpretacions, la sessió va anar de menys a més a mesura que la cantant anava superant la decepció inicial per l’exigua assistència que s’hi va registrar i es va centrar a enlluernar el públic, cosa que va aconseguir amb escreix aquesta orfebre de la cançó.