Entusiasme inusitat

Els cronistes abusem amb certa alegria de termes com històric, llegendari, mític o fabulós quan es tracta de lloar un artista o conjunt que, en teoria, ha marcat l’esdevenir i l’evolució de qualsevol gènere musical. Per això, en aquest cas, els esmentats adjectius no resulten en absolut gratuïts i si els atorguem al guitarrista Martin Barre és perquè la seua trajectòria i aportació s’ho mereixen. Membre actiu dels llegendaris Jethro Tull durant 43 anys, diverses dotzenes d’àlbums i un fotimer de concerts com a guitarra, flautista i vocalista ocasional al costat del líder carismàtic de la banda, Ian Anderson, se li deuen també unes quantes aportacions en matèria compositiva i haver-se marcat alguns solos que han passat a la posteritat com del milloret de la història del rock, folk-rock, rock-bues o jazz-blues. És a dir, tots els territoris sonors pels quals van deambular els Jethro, com a membres inqüestionables de la primera divisió de la música d’avantguarda i progressiva anglosaxona, fins i tot quan els teclats i les caixes de ritme ho van envair tot i van començar a restar a aquesta meravellosa música part del seu atractiu primigeni. Un luxe, doncs, haver gaudit a casa d’aquest artista interpretant temes propis i diverses joies de la banda que l’han fet immortal, acompanyat de fins estilistes d’ampli recorregut professional com Darby Todd (bateria) i Alan Thomson (baix), al costat de Dan Crisp, guitarra i cantant, perfecte executor de la tonalitat vocal del gran líder dels Jethro Tull. Sala a vessar i un Martin Barre a totes i amb un entusiasme inusitat per a un veterà, però que va lluir una forma física i una simpatia envejables.