El públic, com els músics, dret

OJC. VERA MARTÍNEZ MEHNER, DIRECTORA. SERENATES DE TXAIKOVSKI I ELGAR

El diumenge vam veure a l’Auditori una cosa extraordinària, com si fos una inesperada, desconcertant, emocionant sessió de taitxí. He vist molts concerts d’orquestres de corda barroques tocant drets, però mai una orquestra moderna interpretant d’aquesta manera la Serenata de Txaikovski, una obra dificilíssima per intensa, per potent, per bona.

Vera Martínez Mehner, violinista d’un dels millors quartets del món, el Casals, va dirigir, des del violí i amb la partitura de totes les veus al faristol, la corda de l’OJC tocant dreta (tret de les violoncel·listes, esclar). Ho van fer amb una química, una interacció dels músics, una sensació d’anar tots junts, de passar-s’ho bé tocant, que es va convertir en un cercle viciós en el millor sentit de l’adjectiu, perquè quan toques d’aquesta manera tot és molt potent i brillant: el so, l’expressivitat, l’energia... Tot.

Després d’un primer moviment musculat, molt rus, va venir un vals per emmarcar per la coqueteria amb la qual es va donar un tempo determinat a cada tema; pel seu aire de scherzo (no per la velocitat, sinó pel caràcter); per la sensació que la concertino sabia que el que fes ella ho farien tots; per la classe amb què els músics van saber arribar tard als ritardandos, que és un dels secrets més ben guardats de l’expressivitat romàntica; per un bon rotllo que permetia als músics saber que farien el que els donés la gana.

I el que els va donar la gana va ser exhibir la genialitat d’un Txaikovski que no era bo en les transicions (se li veien els punts a la costura) però tenia una inspiració imbatible en la melodia i trobava felicitat en la música pura, com un nen Mozart que canta en un món postbeethovenià. Va completar el concert la Serenata d’Elgar, de menys substància però bellíssima. Em pregunto si som conscients de la corda que tenim. Saragossa, una ciutat que quadruplica els nostres habitants i té un dels millors auditoris de l’Estat, no té orquestra.

Té delicte que una corda tan potent no toqui com a mínim un parell de vegades al mes a l’Auditori i els polítics haurien d’assumir responsabilitats per aquest delicte.

Temia que una obra tan difícil com la Serenata de Txaikovski desbordés els nostres músics, però vaig sortir del concert orgullós de compartir ciutat amb aquests artistes. Felicitats a tots. Sou boníssims.