SEGRE

CRÒNICA POLÍTICA

Funerals i batejos en el ‘reality show’ polític

Periodista

Funerals i batejos en el ‘reality show’ polític

Funerals i batejos en el ‘reality show’ polític

Creat:

Actualitzat:

Sorprèn que la política interessi poc, quan últimament ofereix una vertiginosa successió de notícies impactants amb el constant naixement i mort d’estrelles. Recapitulem l’últim mes, triomfal en esdeveniments: naix Donald Trump com a inesperat president americà i mor políticament Hillary Clinton, entossudida a arribar a la Casa Blanca, sense prou talent per aconseguir-ho. Qui dubti si això afectarà les nostres vides, encara que succeeixi a milers de quilòmetres, que prengui nota dels riscos.

També pensaven els més confiats que el referèndum del Brexit era un assumpte privat dels britànics i ja s’anuncien inversions i desinversions allà que ens afecten aquí, mentre es formen borrasques que poden disparar referèndums similars a Europa. L’elecció de Donald Trump reforça a França les expectatives de l’extrema dreta de Marine Le Pen, partidària també d’enviar l’aventura europea a les golfes. I en aquest procés s’ha enterrat l’expresident Nicolas Sarkozy, que arribava a les primàries convençut de la seua reelecció com a fre a Le Pen. Una altra víctima més en el reality show polític d’aquest mes de vertigen.

A escala domèstica, l’infart de Rita Barberá, alcaldessa durant un quart de segle de la tercera ciutat d’Espanya, va disparar una polèmica en tres dimensions: si se l’havia de respectar o no amb un minut de silenci, perquè podria haver format part de l’aparell de finançament irregular del PP a València, una cosa encara no determinada judicialment; a més, si el seu partit la va abandonar en les seues hores baixes i la pena va agreujar els seus mals físics, i, finalment, si els mitjans de comunicació –entre ells, les hienes periodístiques, tal com les descriu Rafael Hernando– es van excedir en el seu assetjament fins a derrotar-la.

El cert és que aquesta mort es va produir en un hotel de Madrid, a setanta metres justos de l’hemicicle del Congrés, la qual cosa va reforçar l’impacte emocional de la notícia. I que els diputats havien de guardar aquest minut de silenci mentre el cadàver era encara allà, de cos present, a l’espera que els familiars arribessin des de València. “Si aquest país ha de debatre sobre si ha de guardar o no un minut de silenci, per humanitat, quan algú mor, és que estem pitjor del que creiem”, sentenciava Eduardo Madina.

Feia dos dies que celebràvem a Espanya debats esquerps en aquests tres plans de polèmica agressiva, alimentada per gestos com la presència de Mariano Rajoy a l’enterrament de Rita Barberá, sense que la direcció del PP a València hi acudís, quan la mort de Fidel Castro va cobrir amb un vel informatiu altres esdeveniments no menors: per exemple, la formació al País Basc d’un govern de coalició comandant per nacionalistes del PNB amb la participació de socialistes, sense el permís previ de la gestora del PSOE. I potser gràcies al fet de no consultar-ho. Un acord polític per avançar en l’autogovern basc, però respectant la Constitució, que deixa en fora de joc l’escapada a la muntanya, sense gairebé perspectives, del Govern de la Generalitat catalana.

La densa esquela informativa de Fidel Castro i les reaccions i especulacions sobre el postcastrisme han tapat en part la resurrecció de Pedro Sánchez en la batalla del PSOE. La gestora volia contraprogramar-lo amb la imposició d’una medalla a Zapatero a Toledo per Emiliano García-Page. Si els recursos imaginatius de la gestora del PSOE només arriben fins allà, haurien de contractar algun directiu televisiu expert en batalles d’audiències.

Pedro Sánchez inicia la seua reaparició en arenes valencianes mentre Susana Díaz confirma que vol torejar a Madrid. Ara sí que agafa el tren. De moment, ha aconseguit la neutralitat de l’aparell del PSC forçant un viatge de l’hàbil Miquel Iceta a Sevilla, que vol convertir-se en capital del Partit Socialista. El risc és que es quedi com a capital d’un gran partit, però només del sud d’Espanya, perquè al nord el seu predicament minva.

Encara que tampoc no havia de guanyar el Brexit, ni Donald Trump, i estava gairebé aconseguit allò de Nicolas Sarkozy. La política és cada vegada més apassionant i posa i treu personatges com si fos un reality show televisiu. Apassionant.

tracking