Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Última hora
L'Audiència de Lleida condemna a cinc anys i mig de presó el caçador que va matar un agricultor a Tàrrega
CRÒNICA POLÍTICA
  • Manuel Campo Vidal
Periodista

40 anys de democràcia després de 40 de dictadura

Actualitzada 12/12/2016 a les 17:01
40 anys de democràcia després de 40 de dictadura

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© 40 anys de democràcia després de 40 de dictadura

El pròxim 15 de juny del 2017 es compliran quaranta anys de les primeres eleccions democràtiques, celebrades tan sols dinou mesos després de la desaparició del general Franco. Vam passar de l’“Espanyols: Franco ha mort”, pronunciat per Arias Navarro a TVE, a l’“Espanyols: la democràcia ha tornat”, que podria haver exclamat Adolfo Suárez, el seu successor a la Presidència del Govern, sense que al principi ningú el cregués capaç de fer-ho. I d’allà, fent un gran salt al 20 de desembre del 2015, per cridar a l’uníson, Pablo Iglesias i Albert Rivera: “Espanyols: el bipartidisme ha mort.”

La transició va ser molt ràpida –eleccions lliures en menys de dos anys i Constitució en tres–, mentre que el que vivim ara –potser una segona transició, encara que de baixa intensitat– discorre amb una exasperant lentitud. Per formar govern des dels comicis del passat 20 de desembre, el Congrés va tardar gairebé un any i va caldre passar pel despropòsit de repetir les eleccions. Arrancar una abstenció del Partit Socialista –n’hi hauria hagut prou amb l’abstenció tècnica de només set diputats– va costar gairebé un cisma que amenaça l’estabilitat.

No és l’única incertesa que plana sobre l’estructura de partits renovada. Si les últimes enquestes l’encertessin, es diria que el PSOE va tocar terra i Podem toca sostre, malgrat haver engolit electoralment Izquierda Unida. Hi ha un alt nombre de vots socialistes perduts en l’abstenció o amb un destí incert, de moment. El debat intern de Podem, que ha saltat de Twitter a documents amb firmes, és aquest: una política menys agressiva per créixer, tal com defensa Íñigo Errejón, o unes posicions més radicals com les que sembla propugnar Pablo Iglesias, més còmode en la protesta del carrer que en negociacions parlamentàries. Sembla que serà així fins al congrés del febrer, que coincidirà amb el del PP.

Incertesa també amb el que pugui passar a Catalunya, no només en el seu encaix tan difícil ara a Espanya, sinó també en la mateixa estructura de partits. Com que l’antic pujolisme de Convergència es va embrancar en l’independentisme i la minoritària fracció democristiana de Duran Lleida va naufragar a les urnes, el problema de Rajoy, com li confessava en privat a Anton Costas, president del Cercle d’Economia de Catalunya, és que no té amb qui negociar. El catedràtic Costas, originari de Vigo i de gran intel·ligència, revelava en una entrevista a La Vanguardia aquesta confidència de Rajoy i, a més, una frase per a la galeria de perles del pensament polític del president: “Hi ha ocasions en les quals l’urgent és no fer res.” Però, tal com estem, sí que és urgent fer alguna cosa.

Encara amb el PSOE fracturat, amb Podem dividit i amb el pujolisme desorientat, la ciutadania té dret a exigir algun rumb concret a la política espanyola, i a la catalana, també. Es diria que Rajoy va crear escola, perquè la gestora del PSOE també deixa consumir impassible el temps, potser perquè es faci realitat el somni de Susana Díaz, només confessat als seus íntims: presentar-se a un congrés socialista sense oponents. Però Pedro Sánchez, encara que Iceta i la presidenta balear Armengol optin per la neutralitat, no està previst que es retiri. La divisió, es lamenten els socialistes, no només és de dos meitats una mica desiguals, segons qui ho compti, sinó que es percep agrupació per agrupació, i això és molt dolorós en la vida quotidiana del partit.

Quaranta anys de democràcia després de quaranta de dictadura haurien de servir per assegurar algunes certeses sòlides. La política espanyola, ara per ara tan imprevisible, ha de trobar un rumb, un model de consens renovat que ens condueixi a algunes dècades més d’estabilitat i de creixement econòmic. Com a motor d’aquella transició ràpida i exitosa, va destacar la societat civil que exigia democràcia. Ara la societat civil s’ha de mobilitzar per exigir estabilitat, una política eficaç contra la desigualtat, reformes raonables i l’eradicació definitiva de la corrupció. Una mobilització sense tardança contra la paràlisi.

Temes relacionats

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre