Tremolors sísmics a la política espanyola

Igual que aquestes petites sacsejades que, com a Pamplona divendres passat, inquieten la població encara que no es trenqui més que alguna vidriera, així està la política espanyola. Són avisos, ensurts, petites alarmes, que no se sap si anuncien alguna cosa. De moment, hi ha alguns sotracs més seriosos amb epicentre a Múrcia, a compte de la pressió de Ciutadans perquè es rellevi el president autonòmic popular, però no es tem un sisme de gran magnitud que generi una catàstrofe, a saber, la convocatòria d’eleccions anticipades. Mariano Rajoy tindrà en mà aquesta possibilitat després del maig. Pregaríem tots a Déu que li donés temperància per no fer-ho, si no fos perquè de temperància el President del Govern en va sobrat. Així ho insinua el que el va designar com a líder del partit, José María Aznar: “Condicionar la política a les decisions dels jutges és un error. La justícia ha de jugar el seu paper i la política, el seu. Però el pitjor quan toca fer política no és fer-la bé o malament, sinó no fer-la, perquè aquest espai l’ocupa un altre.”

El forcejament s’origina en l’incompliment del pacte subscrit per Ciutadans i el Partit Popular per facilitar –amb la traumàtica abstenció socialista– la investidura de Rajoy. No només no es compleix, sinó que el “secretari general del PP a l’ombra”, Maíllo, va revelar sense anestèsia que el van firmar perquè no en quedava cap altra, però sense intenció de complir-lo. Normal que Albert Rivera s’encengui i estrenyi relacions amb socialistes i podemites per inquietar la cúpula popular, que a estones es comporta, desafortunadament, com si tingués majoria absoluta; només que no la té. Aquí naixen les comissions de control en Congrés i Senat –encara que a la cambra alta el PP sí que disposi de corró– més el desafiament del PSOE a no tractar a porta tancada les quaranta peticions de compatibilitat professional de diputats, majoritàriament populars, i aquests petits tremolors polítics que poden ser avantsala d’un sotrac més gran.

Per a eleccions està el PSOE! Dividit i enfrontat en tres porcions desiguals: la més petita, presumiblement, la del candidat Patxi López i les dos suposadament més grans però desiguals representades pels partidaris de Pedro Sánchez i els que esperen impacients que Susana Díaz deixi de marejar el calendari i es presenti d’una vegada. Amb la fracció de Patxi hi haurà poc problema perquè ell mateix ha insinuat que l’endemà de les primàries negociarà amb el que guanyi. Ja veuran com pot recaure en ell, si el seu resultat és una cosa significativa, la presidència del partit.

El problema greu és que Pedro Sánchez i Susana Díaz representen dos projectes ben diferents: Sánchez, segons va declarar a Jordi Évole, creu que s’han d’aliar amb Podem i Susana està en la línia més clàssica dels socialistes tradicionals.

En el dia d’avui, Pedro va embalat, va pujant per la condició de màrtir que matusserament li van concedir al “comitè federal de Puerto Hurraco”, el passat u d’octubre. Susana, que sempre va tenir més projecte de partit que de país, en part per envoltar-se d’equips poc brillants, patirà per guanyar –encara que ella creu que sortirà elegida– però se la juga cada dia que passa sense anunciar que puja al tren de Madrid, segons la metàfora que ella mateixa va crear.

Assegut a la porta de casa, mentre els seus fidels arraconen els errejonistas vençuts, Pablo Iglesias espera el terratrèmol del PSOE per recollir-ne les restes i col·locar-se com a líder de l’oposició. L’hi estan regalant.

Mentrestant, els sotracs se senten intensos a Catalunya. Felipe González, que conserva la clarividència que no tenen la majoria de polítics actuals, ho defineix gràficament: “Per reformar l’Estatut d’Autonomia o la llei electoral, fan falta dos terços de la cambra i ara la Generalitat proposa que amb una simple reforma del reglament al Parlament, i sense deixar parlar l’oposició, es pugui proclamar la República Independent de Catalunya. Si us plau, ja n’hi ha prou d’agressions”. Això sí que pot ser un terratrèmol devastador.