“Aterra com puguis”, Pedro Sánchez

Després de tot un curs volant de míting en míting, en un viatge des de l’amargor fins a l’èxit èpic contra l’aparell i l’aristocràcia del PSOE –barons, ducs i marquesos–, l’aterratge de Pedro Sánchez en la política real inquieta. Inquieta sobretot la ciutadania convençuda que els socialistes són peça clau en l’estabilitat del sistema polític espanyol.

Si el projecte del nou PSOE d’esquerra s’estavellés, els damnificats no serien només els seus dirigents, militants i votants. Quedaria afectat tot el sistema i els riscos es multiplicarien. 

És aviat per alarmar-se, però alguns llums ja parpellegen. “Pedro ha madurat molt amb la dura experiència”, advertia un assessor en el primer moment.

“Tranquil·litza que a la seua executiva hi hagi personatges sòlids intel·lectualment com Cristina Narbona, Escudero i Tezanos i que li donin suport Sevilla, Gabilondo i Borrell”, adverteixen alguns minimitzant la coreografia passada del puny amunt i la Internacional, com mig segle enrere.

D’altres esperen que la declaració d’Espanya com a Estat plurinacional, a més de significar una cosa poc nova –en el seu dia Peces-Barba, Guerra i altres van parlar de la “nació de nacions”– serveixi per encarrilar el cavall desbocat de l’independentisme català. I que internament la tensió s’esmorteeixi una mica amb la inestimable col·laboració de Patxi López i Guillermo Fernández Vara, de vocació sacerdotal no confessada però de virtuts parroquials provades.

Estàvem en aquestes, quan va arribar el Ceta, el tractat de lliure comerç entre el Canadà i la Unió Europea, un acord del qual coneixem la teoria –tractat de segona generació que regula no només aranzels sinó condicions d’inversió de canadencs aquí i europeus allà– però que ningú no sap a la pràctica el que suposarà.

Que uns guanyaran i d’altres perdran sí, i que es compensaran danys i beneficis també, però potser el que es guanyi a Polònia es perdi a Irlanda, o al revés. Amb aquesta incertesa dominant, sindicats, partits i fins i tot patronals s’han llançat a posicionar-se. I com sol succeir, davant del desconeixement generalitzat i el temor de fons a la globalització, molts es defineixen només per anar a la contra dels altres.

Si Podem el rebutja, la dreta li dóna suport; si tal país l’elogia, en un altre es combat. I enmig de les turbulències arriba l’avió de Pedro Sánchez, d’una gloriosa però esgotadora travessia, i se li diu: “Aterra com puguis, Pedro.”

I el pilot toca terra primer amb una roda, després amb diverses, a batzegades i amb la temptació de reprendre el vol a la següent executiva perquè la pista patina i és curta. “Tres o quatre Canadàs d’aquests més i Pedro no remunta”, afirma un destacat empresari molt preocupat pels riscos d’un accident socialista.

Si Pedro Sánchez s’estavellés, hi hauria festa a la seua esquerra. I la dreta farà el possible perquè així sigui. Si aconsegueix estabilitzar l’aeronau del nou PSOE canviarà l’escenari i començaran els transvasaments de vots: recuperació de paperetes deixades a Podem i cessió per la seua dreta a Ciutadans, sempre que Albert Rivera contingui aquest afany de proclamar-se liberal, que ni els seus militants liberals no entenen. Ja li ha costat la pèrdua de quatre diputats a València que se senten socialdemòcrates.

Mentrestant, al PP, que segueix a la passarel·la dels jutjats, amb desfilada d’exsecretaris generals sol·licitada per Luis Bárcenas (i Rajoy ve darrere sense plasma) no se li ha ocorregut res més per tapar tants casos de corrupció que citar al Senat Iglesias, Rivera, Susana Díaz, Pedro Sánchez i qualsevol nom sonat. Es tracta de contraprogramar amb un espai titulat Tots som iguals però ni és així, ni temps han tingut els nous per ser iguals.

Que llegeixi una altra vegada Irene Montero la seua llista alfabètica d’investigats, implicats i els ja condemnats del Partit Popular en casos de corrupció i es comprovarà que quan el mal és sistèmic no valen artificis per emmascarar-lo. Comandant Sánchez: aterri amb perícia.