SEGRE

CRÒNICA POLÍTICA

Catalunya: esperança sense descartar el pitjor

PERIODISTA

Catalunya: esperança sense descartar el pitjor

Catalunya: esperança sense descartar el pitjorSEGRE

Creat:

Actualitzat:

Res no està resolt. Tot pot passar en aquestes setmanes, fins i tot el pitjor. Josep Borrell, que dijous no podia avançar en la recepció del Palacio Real felicitat pel seu gran discurs a Barcelona, és molt pessimista.

Alfonso Guerra, un altre personatge aplaudit per les seues rotundes declaracions a Onda Cero –“l’escola a Catalunya està plena de rufians”– tampoc és optimista i creu que anem amb retard. Formalment, ja saben: la clau és si Puigdemont dirà que sí o que no va proclamar la independència. Pot enviar-li el mateix discurs, que és oficial al pronunciar-se en seu parlamentària, perquè Mariano Rajoy l’interpreti, o qualsevol altra trampa, com més ridícula millor.

Cal guanyar temps a l’espera que Madrid ajudi amb les seues malapteses. Pablo Casado, portaveu del PP, ja va col·laborar-hi a l’anunciar que “Puigdemont pot acabar com Lluís Companys”, ignorant, millor que sigui només ignorància, que Companys va ser afusellat a Montjuïc després de ser dertingut per la Gestapo. Per sort, l’incendi es va sufocar. Però tots saben que la situació seria una altra si no s’hagués cridat els alcaldes a comparèixer davant del fiscal convertint-los en herois al seu poble i, sobretot, si la Policia no hagués entrat als col·legis després de la fugida deslleial dels Mossos. Temps hi haurà per identificar els responsables d’aital estropellament d’imatge que tant van agrair els independentistes. Això va ser clau per internacionalitzar el conflicte i danyar les marques Espanya i Barcelona.

Parlem del que ens cau al damunt. Puigdemont és avui l’home més pressionat del planeta. L’apreten els seus, el posa davant de la Llei el Govern espanyol i li clava un cop de porta rere l’altre el món: Juncker ja li ha dit que no vol 89 països a la Unió Europea i que per tant no obrirà aquesta porta a Catalunya ni a tots els que somien independitzar-se al continent; els Estats Units, Mèxic, el Brasil i el Canadà li han reiterat que qualsevol diàleg passa per la Constitució espanyola.

El Nacional.cat, diari digital que dirigeix José Antich, assegura que hi ha dotze països disposats a reconèixer la República independent de Catalunya. Però el mateix Artur Mas –com deuen estar les coses perquè Mas sigui el raonable i moderat!– avisa que proclamar-se independent, si els altres no t’ho reconeixen, no serveix de res. Entrarà en la llista de traïdors de la CUP (abans només estava en aquesta llista com a corrupte, al costat de Pujol) i de l’ANC –Assemblea Nacional de Catalunya– que el mateix Mas va unflar amb tantes subvencions. A crèdit, per descomptat.

Tanmateix, davant de la fuga de bancs i empreses –van per 540 en un mes– i l’alarmant caiguda de caixa de les pimes, el Govern ni s’immuta. “És una sortida temporal”, assegura Junqueres, que ha de saber que al Quebec va succeir el mateix i la majoria d’empreses no hi van tornar. Que els creuers es desviïn a València i a Palma no els importa i que es cancel·lin les reserves d’hotels en una economia cada vegada més de serveis, tampoc.

L’alcaldessa Ada Colau, inquieta, ha convocat dimarts patronals i sindicats mentre l’ANC, encara que dividida, va repartint instruccions per bloquejar accessos a la Generalitat, Parlament, TV3, estacions de tren i aeroports durant una setmana si, per de l’article 155 de la Constitució, se suspèn l’autonomia. Potser aquests dies de relativa distensió, aplicada hàbilment per Rajoy, deuen haver ajudat que algú reflexioni però, encara que no siguin dos milions sinó un, o fins i tot mig, disposat a prendre el carrer, la perspectiva és inquietant. I amb greu divisió en els Mossos, sempre impredictibles.

Potser la sortida sigui reformar la Constitució com ha exigit Pedro Sánchez i convocar eleccions a Catalunya; el primer és interessant; el segon, la ruleta russa. Segons Albert Rivera, es podrien guanyar, però per a l’expresident José Montilla l’independentisme, humiliat, escombraria. Qualsevol decisió exigeix molt tacte. Trenta anys d’abandó, després de segles de reivindicació, no els resolen uns jutges. Esperança i temor.

tracking