SEGRE

CRÒNICA POLÍTICA

Portugal guanya influència i Espanya flaqueja

Periodista

Portugal guanya influència i Espanya flaqueja

Portugal guanya influència i Espanya flaquejaSEGRE

Creat:

Actualitzat:

L’elecció del ministre d’Economia Mario Centeno per presidir l’Eurogrup és un nou èxit internacional de Portugal, sumat al fet que l’exprimer ministre António Guterres ocupa la secretaria general de les Nacions Unides. Fins fa poc, Durao Barroso va presidir la Comissió Europea i Vítor Constancio segueix com a número dos del Banc Central Europeu. És legítim preguntar-se per què un país germà que té menys de la quarta part de la població i del territori d’Espanya obté tant reconeixement internacional. O potser hauríem de dir: per què Espanya n’obté tan poc? Javier Solana va ocupar dècades enrere la secretaria general de l’OTAN i Josep Borrell, Enrique Barón i José María Gil-Robles, la presidència del Parlament Europeu. Però això ja es va acabar. Hi ha llocs guanyats per portuguesos als quals no ha tingut accés un espanyol. Tan cert com que, després de situar Rodrigo Rato a la Gerència del Fons Monetari Internacional, el va abandonar als tres anys sense cap explicació coherent.

Convindria obrir en la política actual un debat sobre aquesta realitat tan xocant entre el pes internacional de Portugal i el d’Espanya. No deu ser que Europa admira la manera en la qual el nostre estimat veí va aconseguir superar la crisi econòmica després de ser intervingut? Té alguna cosa a veure amb la capacitat dels polítics portuguesos de negociar i arribar a acords, com demostra l’actual Govern del socialista Antonio Costas, en comptes d’aquesta malvolença personal que recorre la política espanyola? No deu ser que l’exhibició dels nostres problemes interns, com ara l’esvoranc de Catalunya, perjudica internacionalment no només la marca Espanya i la marca Barcelona, sinó també les nostres opcions d’accés a llocs preferents de la política internacional?

Convindria saber-ho. Les notícies d’Espanya a Europa i a Amèrica, últimament, només es relacionen amb la crisi catalana. I les funcions diàries de Carles Puigdemont a Brussel·les, renovant l’espectacle, garanteixen els titulars. Fins al dia 21 de desembre, data electoral, tenim ració catalana assegurada i, si les enquestes encerten en el que pronostiquen, anem a una ingovernabilitat que allargarà la crisi.

És veritat que els sondejos no solen encertar-la, entre altres coses, perquè els enquestats menteixen o pateixen d’amnèsia. Si a les eleccions del 2015 va votar a Catalunya el Partit Popular el 8,5 per cent de l’electorat, és estrany que només la quarta part ho recordi ara. Definitivament, hi ha molt vot ocult. Per si de cas, Mariano Rajoy ha intensificat la seua presència a Catalunya, perquè tem un efecte vot útil constitucionalista a favor només de Ciutadans i els socialistes.

La batalla entre aquestes dos formacions per guanyar vots en l’antic cinturó roig de Barcelona, que Inés Arrimadas vol transformar en cinturó taronja, és un dels epicentres de la campanya. Ha sorprès que l’exprimer ministre socialista francès, Manuel Valls, nascut a Barcelona, hagi optat per donar suport a Ciutadans –en un acte del cap de setmana vinent amb Mario Vargas Llosa–, en comptes de donar suport al PSC, com s’havia anunciat. A distància, s’intueix l’efecte Macron. Valls va voler entrar a les llistes del nou president francès, que no li va obrir les portes però li va afavorir la reelecció al no presentar un candidat en el districte pel qual Valls és elegit des de fa anys. Per la seva part, creixen les tensions al bloc independentista. Puigdemont considera que, si hi ha prou majoria, ell ha de continuar presidint la Generalitat i Esquerra Republicana li nega aquest privilegi per endavant. És tot plegat molt sobrenatural. L’expresident fugit es creu nomenat a aquest lloc per alguna indicació divina i Oriol Junqueras, des de la presó, envia missives que reiteren que “som bona gent”, com si la campanya anés d’això.

Màxima tensió amb el candidat Xavier Domènech (Colau-Iglesias) mostrant la clau del nou govern. Compte, perquè la peça pot ser una clau o una espoleta per a alguna formació i els seus dirigents. A cobert.

tracking