Fa olor d'eleccions anticipades

Davant d’aquest panorama polític, qualsevol expert, sense conèixer antecedents, conclouria que a Espanya fa olor d’eleccions clarament. Ciutadans i Podem s’alien per modificar la injusta llei electoral; Pedro Sánchez recorre el país en assemblees obertes mobilitzant el seu partit; el PP proposa endurir les penes de presó per “buscar proximitat amb els ciutadans” basant-se en el cas Diana Quer i altres assassinats; el PNB demana un nou estatut que reconegui el dret a decidir, encara que tot per via legal i no per força, com els independentistes catalans.

Fa olor d’eleccions i no toquen. El 2019 tindrem un diumenge superelectoral, el cinc de juny, amb europees (ens corresponen pel Brexit cinc eurodiputats més), municipals i autonòmiques en 13 de les 17 autonomies. Aquell dia hi pot haver un tomb perquè hi ha molt poder en joc. Però això queda molt lluny i, abans, qui sap si no es repetiran comicis a Catalunya, per treure-la dels llimbs polítics, si no s’avançaran al 2018 les regionals andaluses previstes per al 2019 i, premi gros, si no se’n faran inevitables unes de generals anticipades.

En les últimes setmanes s’ha disparat la tensió en el pacte de govern PP-Ciutadans, per no dir que s’ha trencat l’acord inicial, que amb prou feines es compleix. En la Convenció dels populars a Còrdova li van dedicar la sessió a Ciutadans. Que si no saben governar, o que si no s’atreveixen, van venir a dir fustigant-los. L’exemple favorit de Maillo, secretari general del Partit Popular a la pràctica, està mal elegit: arremet contra Inés Arrimadas perquè no se sotmet a la investidura a Catalunya sent el primer partit. Doncs perquè no té prou vots. O sigui, el mateix que va fer Rajoy el 2015, la qual cosa ens va portar a noves eleccions en aquella legislatura fantasma de sis mesos.

La guerra freda entre PP i Ciutadans anirà a més perquè els populars tindran un mal any judicial a compte de corrupcions passades i el partit de Rivera no deixa de pujar en les enquestes. El CIS cuina a la baixa i encara presenta el PP com a primer partit, però Metroscopia concedeix als de Rivera sis punts més que el PP, vuit més que als socialistes i gairebé dotze més que a Units Podem. “És una cosa puntual que ja passarà”, diuen els populars. O no. S’han detectat moviments de regidors populars trucant a la porta de Ciutadans en diverses autonomies perquè estan cansats de tanta notícia judicial.

Sens dubte la crisi catalana va projectar amb força el partit d’Albert Rivera amb rèdit a tot Espanya i reconeixement del Financial Times i The Economist (“Rivera és el polític espanyol més suggeridor”). Però aquest conflicte també ha distanciat el PNB de Rajoy, que amb una factura desorbitada, com sempre i sense IVA, estava disposat a aprovar els Pressupostos de l’Estat. El conflicte català remet al concepte que el malaguanyat politòleg Nicos Poulantzas explicava a París: l’autonomia relativa de l’Estat. És a dir, els governs passen i remodelen de vegades l’Estat però l’Estat té vida pròpia. De manera que el magistrat Larena combat el secessionisme pel seu compte, al marge que Rajoy ordeni, o dormisquegi. La maquinària de l’Estat, incloent el seu cap màxim, el rei Felip VI, no vol la independència de Catalunya i ha quedat prou clar. Mentrestant, a Catalunya segueix el que Joan Manuel Serrat anomena el “festival del disbarat”. El que són les coses: Esquerra apareix ara com la força més assenyada i realista –tenir el seu president a la presó els obliga a aterrar– mentre l’antiga Convergència pujolista s’ha llançat a la muntanya delirant amb un govern a Barcelona que depengui d’un president exiliat a Bèlgica. Amb bon criteri, Artur Mas va baixar en marxa i Pujol està més amagat que mai. Els assenyats van deixar els llocs –els consellers Jané i Mas-Colell, per exemple– o van dimitir, com Santi Vila. Els que queden són més aviat el club de fans de Puigdemont i pelegrinen a Waterloo com d’altres van a Lourdes. És qüestió de fe. El problema d’escapar-se d’Espanya és la manera en què podem tornar-hi.