SEGRE

CRÒNICA POLÍTICA

Creix el deute públic i la paràlisi

Periodista

Creix el deute públic i la paràlisi

Creix el deute públic i la paràlisiSEGRE

Creat:

Actualitzat:

De l’“Espanya produeix blat, hortalisses i taronges” dels llibres escolars més simples de la nostra infantesa, hauríem de passar ara a l’“Espanya produeix cotxes, turisme, científics que se’n van i sobretot deute”. Perillosament molt deute, en l’administració central, l’autonòmica i en la Seguretat Social. Només aguanten els ajuntaments perquè contenen la despesa –de vegades molt injustament– per ordre del ministre d’Hisenda, Montoro, i es dóna la paradoxa que força tenen superàvit i conviuen amb problemes a resoldre, però sense poder gastar. Enrere queden aquells temps en els quals l’alcalde de Getafe i president de la Federació de Municipis i Províncies, Pedro Castro, li va etzibar en una assemblea municipal al llavors president Zapatero: “Los ayuntamientos hacemos lo que debemos; y debemos lo que hacemos.”

Aquella política es va acabar però no en l’Administració Central i autonòmica, ni en el desequilibri creixent de la Seguretat Social que paga avui pensions relativament altes –juntament amb altres de clamorosament baixes– que no podran mantenir-se en el futur. La demografia ens dóna una piràmide d’edat deformada en la qual la base és més estreta que el cap. Aquest és un dels grans perills, juntament amb l’alt risc que pugin els tipus d’interès i el deute actual es faci dramàticament insuportable.

Des de l’inici de la crisi el 2008, Espanya ha triplicat el seu deute. Si no ho hagués fet, la qualitat dels seus excel·lents serveis socials –que només es valoren quan hom surt a l’exterior– s’hauria desplomat. Hi va haver retallades, sí, però en l’essencial els serveis es van mantenir, en part gràcies a la professionalitat i entrega del personal sanitari, policial i educatiu, entre d’altres.

Quan s’analitzen fredament les grans xifres de l’Estat, es posa en dubte la suposada gran gestió econòmica del president Rajoy que proclama el seu entorn. Els socialistes, que sempre van ser més proclius a l’endeutament, es van veure superats per una dreta en el poder poc amant del control de la despesa. Així estem, pregant perquè el Banc Central Europeu no revisi els seus baixos tipus d’interès i implorant perquè admetin un espanyol –Luis de Guindos– com a vicepresident i pugui demanar internament, quan arribi el cas, una certa clemència per a la situació financera espanyola.

Amb tot, l’any 2017, només per dos centèsimes, dos, Espanya ha complert l’objectiu anual de deute pactat amb Brussel·les. Es va establir en el 98,1 per cent del Producte Interior Brut i ens hem quedat en el 98,08. Oblidem que això de les dos centèsimes resulta sospitós, perquè n’hi hauria prou amb haver tingut algun error de mesurament per afavorir aquest estret marge, però admetem que ens va salvar, no la contenció de la despesa, sinó la pujada del PIB. Les exportacions es van disparar per fortuna a màxims, encara que també les importacions.

En realitat el nostre deute va créixer gairebé un tres i mig per cent l’any passat. No som conscients d’aquesta bomba de rellotgeria situada sota la caixa de les pensions. Mai Espanya no havia degut tant i mai la política espanyola no havia estat tan paralitzada. A Catalunya per descomptat, on és lenta la maduració del clima perquè el fugit Carles Puigdemont comprengui que ha de deixar pas; però també a la resta d’Espanya. Que Catalunya no tingui Govern només perjudica les seues competències autonòmiques i fins i tot els tretze bisbes catalans, mentre denuncien la situació dels empresonats, demanen que Catalunya tingui Govern d’una vegada, per no retrocedir més.

A Madrid la pugna entre el Partit Popular i Ciutadans creix, fins i tot amb llenguatge desafiador. La corrupció és al fons, però la solitud governamental és màxima. El número tres socialista, José Luis Ábalos, adverteix que “Rajoy haurà de convocar eleccions si no supera la paràlisi de Govern”. Ho compartíem fa uns dies. Però, a veure qui convoca urnes amb 900 implicats en casos de corrupció i Ciutadans pujant a les enquestes. Malament vénen les cartes per al Partit Popular.

tracking