Sánchez juga al límit a Barcelona

Desatenent els més prudents del seu entorn, Pedro Sánchez porta el Consell de Ministres a Barcelona el divendres 21-D, just un any després de les últimes eleccions, després del xoc de trens de la tardor passada. L’independentisme el rep enfurismat i els seus radicals “busquen un mort” al qual alguns aspiren. Costa d’escriure-ho, però així de dur i extrem és. Un mort per rellançar el “procés” decaigut internacionalment i tornar amb el tema que “Espanya és Turquia”; un mort millor que 62 víctimes, com en la guerra d’independència eslovena el 1991, que el president Torra presenta com a exemple a continuar, amb rebuig generalitzat, inclòs del Govern d’Eslovènia. Un mort provocat per “la mobilització malgrat els costos personals”, com reclamava, i després va matisar l’exconseller Toni Comín, escapat amb Puigdemont Brussel·les. Un mort, d’un costat o d’un altre, com tem Moncloa en les seues anàlisis internes de risc des de fa mesos.

L’“ofensa” que planeja Sánchez resulta insuportable per a la radicalitat independentista. Celebrarà un Consell de Ministres a Barcelona com si fos Sevilla o València, la qual cosa es pren com un afront. I pitjor encara: mostrarà, segons se sap, un Govern de l’Estat disposat a governar amb l’aprovació immediata d’algunes inversions i transferències eternament ajornades. Això resulta inadmissible perquè retrata davant un Govern, el de la Generalitat, que no governa des de fa anys, perquè està només per l’assumpte identitari. Exactament des del 2012, quan Artur Mas “va preferir agitar banderes que pagar factures” (entre les quals de serveis socials), com diu el president gallec Núñez Feijóo. Després va empitjorar, perquè Puigdemont va agitar i va vulnerar lleis al Parlament. I Torra, sempre a pitjor, agita ara el carrer i anima els Comitès de Defensa de la República a “pressionar”. Però res de governar.

Les veus més assenyades de Catalunya proven d’evitar aquest segon xoc de trens que es ve buscant. “Torno a veure pilots al volant de cotxes sense frens, com l’octubre del 17”, lamenta el periodista Jordi Évole. “Qui digui que Sánchez és com Rajoy és que ha perdut la memòria o el seny”, escriu el director de La Vanguardia, Màrius Carol. Ens confessa la seua tristesa i el seu menyspreu Joan Manuel Serrat, que creu que “de tot això no surt res. Fa falta que dos vulguin, tant per fer política com per cardar. Jo no en veig dos”. I fins i tot el diputat de Esquerra Republicana Joan Tardà, en sintonia amb el líder empresonat Oriol Junqueras, adverteix que “la República no es construeix amb passamuntanyes”. Però quan el carrer s’incendia per encaputxats i la policia catalana els persegueix, el President Torra la desautoritza, com va passar fa uns dies. Tot seguit els encaputxats van tallar una autopista quinze hores a plaer, o van obrir-ne els peatges buscant simpatia entre els automobilistes.

En aquest escenari de tensió es reunirà el Gabinet. Sánchez se la juga. Puigdemont demana que la reunió sigui entre els dos Governs, el d’Espanya i el de Catalunya. No s’accepta perquè això de Barcelona de divendres no és una cimera entre països, sinó un acte legítim de l’Executiu en territori espanyol, que li pot costar de dos a quatre anys de presó a qui ho impedeixi, segons el Codi Penal. Cimera no, però reunió amb Torra sí; primer la va rebutjar i després “ja veurem”. Recordem que Torra és el representant de l’Estat espanyol a la Comunitat Autònoma Catalana i ho serà mentre aquí hi hagi autonomies i no se suprimeixin, com propugna Vox i alguns dels que comparteixen això amb Vox des d’altres forces.

El president del Govern espanyol de visita oficial a Barcelona ha de demanar aquesta reunió i així ho ha fet per carta la seua vicepresidenta, Carmen Calvo, indicant només que “seria convenient”, no implorant-la pels Pressupostos, com difon l’extrema dreta. Que allà Torra parli d’autodeterminació no tindrà més transcendència perquè la resposta ja l’hi ha avançat Sánchez: “Qualsevol diàleg i avenç en el marc de la Constitució.” Al límit.