x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

CRÒNICA POLÍTICA
  • MANUEL CAMPO VIDAL
Perdiodista

Julen, taxis i Veneçuela ho tapen tot

Actualitzada 28/01/2019 a les 09:31
Manuel Campo Vidal: “La ciutadania té la necessitat que els polítics l’escoltin, i no ho fan”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Manuel Campo Vidal

SEGRE
Julen, taxis i Veneçuela ho tapen tot

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Julen, taxis i Veneçuela ho tapen tot

SEGRE

Amb aquest tsunami informatiu, es fa difícil parlar de la importància de Davos, per la reaparició d’un president del Govern espanyol després de nou anys d’absència; o de la descomposició de Podem, que amenaça amb aliances per als ajuntaments i comunitats el 26 de maig; de la convocatòria, per fi, de 1.400 places d’investigadors, o de l’última excentricitat de Carles Puigdemont: denunciar la Mesa del Parlament català, o sigui, els seus socis independentistes, davant del Tribunal Constitucional espanyol del qual tantes vegades va renegar. Recordin les rialles de Puigdemont, encara a la Generalitat, mostrant divertit, emmarcades, les comunicacions del Tribunal Constitucional davant de qualsevol visitant. Un circ.

L’any passat, en l’elitista reunió de Davos, el rei Felip VI va traslladar al món un missatge de confiança en Espanya com a país, colpejat pel desafiament secessionista català. Aquest any, els assistents a la reunió de les elits mundials han descobert que Espanya té un president de govern que parla anglès i francès i que és capaç de reunir-se per buscar inversions amb els primers executius de Microsoft, Arcelor Mittal, Booking, Facebook, Amazon Web Service, IBM i altres. Allò important de Davos és el que es cou als passadissos i en reunions bilaterals. Però gairebé no n’han dit res els mitjans espanyols. Les escasses fotografies de la reunió es van concentrar en les trobades amb presidents llatinoamericans i europeus a propòsit de la crisi de Veneçuela. Els esdeveniments a Caracas es viuen a Espanya com un assumpte intern, una cosa que no succeeix amb qualsevol altre país. Estem més a prop que mai del final del règim de Nicolás Maduro, però Rússia li compra petroli i posició geoestratègica davant Washington, a canvi de perdonar el seu voluminós deute extern.

La capacitat dels partits polítics espanyols per dividir-se és proverbial. Hi ha dues ànimes al Partit Popular, la de Pablo Casado, “que és un Aznar rejovenit amb lífting”, segons Alfonso Guerra, i la del centredreta de Mariano Rajoy, en retirada; davant un PSOE de Pedro Sánchez en ascens, almenys mentre governi, i una vella guàrdia que es reencarna en Susana Díaz, García-Page i Lambán, com a barons regionals en relativa decadència; veiem l’independentisme català cada vegada més fragmentat i sense horitzó i a sobre implosiona el magma de Podem, primer per la sortida d’Íñigo Errejón, després per la sobtada retirada de Ramón Espinar, que deixa l’organització madrilenya escapçada i, per últim, per la petició a Pablo Iglesias d’onze líders regionals que accepti algun tipus de recomposició amb Errejón. Ja ho veurem.

Tot això succeïa mentre Madrid i Barcelona estaven presos per legions de taxistes enfurismats, alguns de lamentablement violents, contra la competència dels VTC. Les autoritats municipals, autonòmiques i estatals s’han anat passant la patata calenta entre uns i altres sense capacitat ni iniciativa per resoldre-ho. D’aquesta vaga quedaran frases antològiques dels líders del taxi com per exemple “a Fitur no entrarà ni Déu”, o “que tinguin clar que la pasta no entrarà a Fitur”. Brillant i precisa premonició aquesta: a Londres i Berlín, capitals que competeixen amb Madrid per allotjar la més influent fira mundial del turisme, agraeixen als taxistes la seva intransigència. Val això per al Mobile World Congress de la capital catalana.

I per rematar-ho tot, Veneçuela. Vuit dies de gràcia a Nicolás Maduro per convocar eleccions netes i resposta a Pedro Sánchez que les convoqui ell a Espanya, per a deliri de la dreta local, madurista per uns minuts.

El “president encarregat”, Juan Guaidó, té cada vegada més a prop l’obertura d’una transició política i ofereix amnistia per als militars i per al mateix Nicolás Maduro. Hi ha esperança.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre