Una tempesta d'insults amenaça Espanya

El pronòstic meteorologicopolític inquieta. Un front electoral, presumiblement populista, entrarà per l’Atlàntic, procedent dels Estats Units i el Brasil, mentre les primeres tempestes porten insults de gran intensitat. Una sèrie de conferències concentrades en l’última setmana a Cadis, Arcos de la Frontera, València, Múrcia i Madrid ens ha permès polsar directament la preocupació de la ciutadania, per no dir el fàstic davant de la proliferació de paraules gruixudes.

“Vaig apagar la tele pels insults a Sánchez al Senat; i que consti que no sóc socialista”, deia una jove. “Si fins i tot el President del Senat els va recriminar la seua actitud i la majoria absoluta és del seu partit!”, postil·lava un altre. Ignorem si hi ha alguna enquesta interna sobre com rep l’electorat popular l’exhibició d’insults dels seus líders cap al President del Govern, però es preveu impossible que pugui existir una aprovació, perquè el carrer, testat en diversos punts del país, és obertament crític. “No hi ha més proposta que la d’aplicar el 155 de la Constitució a Catalunya, de forma permanent i més dura, si arriben al poder”, apunta una altra persona en un diàleg. “Així només es garantirà la independència de Catalunya en pocs anys”, es remata a la conversa.

Potser estem en el pitjor moment de la precampanya. La convocatòria d’eleccions ha sorprès fins i tot els que les reclamaven; per no dir el PSOE, en el qual són perceptibles les seues dos ànimes. El PP té encara tasca interna, perquè Pablo Casado no fa ni un any que és al comandament. Units Podem exhibeix fractures que auguren el pitjor. Ciutadans va pixar fora de test vetant qualsevol pacte posterior amb els socialistes i, tot i així, Casado no es dóna per satisfet. Vox cada vegada que parla inquieta més: l’exigència de conèixer la identitat dels que a Andalusia avaluen mesures i apliquen sancions sobre la violència de gènere ha encès les alarmes. I els nacionalistes estan sense nord. Un exconseller de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, econometrista reconegut a Harvard, es demanava aquesta setmana “per a què serveix votar independentista si després, a l’hora de la veritat, no fan política”. El discurs separatista està encallat en l’exigència de l’autodeterminació, sense més ni més. Es pugui o no; existeixi el dret o no. És com parlar amb una paret, sensació que, per cert, també tenen ells dels qui al davant volen dialogar. I a part queden els que volen aniquilar l’adversari; en tots dos bàndols.

Bloquejada la situació, els partits inverteixen aquestes setmanes en la recerca de candidats d’impacte per a les seues llistes. Hi ha tantes eleccions i tants llocs a cobrir, que la tasca és immensa. El PP de Cantàbria es va inventar la sorpresa de l’atleta Ruth Beitia per a la Comunitat i encara més gran va ser el desengany que dimitís en pocs dies. Pedro Sánchez va designar, literalment, Pepu Hernández per a l’alcaldia de Madrid i el martiri mediàtic que va seguir, de segur que va dissuadir altres independents, en tots els partits, de sotmetre’s a la trituradora fiscal i tertuliana.

La gran sorpresa ha arribat aquest cap de setmana amb l’anunci que Inés Arrimadas desembarca en la política nacional. Albert Rivera posa tots els seus recursos en joc. La batalla és a mort entre els dos blocs, dreta-esquerra, i dins de la dreta per ser la primera. Inés va guanyar les eleccions a Catalunya del desembre del 2017 i ha estat clau a Andalusia per al bon resultat de Ciutadans, com a “candidata interposada”. Està personalment farta de l’assetjament al carrer i en la seua vida personal per l’independentisme intransigent. I si no n’hi hagués prou, es posa ella en l’embolic d’anar a Waterloo, la qual cosa potser agraeixi Puigdemont, més dèbil que mai.

El populisme creix i els partits tradicionals van ajudar-hi perquè, com assenyala Francisco García Pascual, vicerector de Lleida, “es van ocupar d’immigrants, dones i homosexuals, la qual cosa era necessari, però gran part de la població es va sentir desatesa”. A veure si deu ser això.