x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

CRÒNICA POLÍTICA
  • MANUEL CAMPO VIDAL
Periodista

Sense Rubalcaba, i sense Rajoy, acaba una època

Actualitzada 13/05/2019 a les 13:31
Sense Rubalcaba, i sense Rajoy, acaba una època

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Sense Rubalcaba, i sense Rajoy, acaba una època

SEGRE

“Prefereixo mil vegades Rubalcaba, amb tot, que els joves del seu partit que volen jubilar-lo”, em va dir Rajoy a l’AVE, el maig del 2014. Anava per Carme Chacón, Susana Díaz o Patxi López. Encara no es divisava Pedro Sánchez que, quatre anys després, jubilaria el mateix Rajoy amb una moció de censura.

Rubalcaba va haver de morir amb la mateixa velocitat que guanyava el Campionat d’Espanya de 100 metres llisos quan era universitari. I sol. Entre la marea d’articles i declaracions sobre la seua prematura i inesperada desaparició va destacar l’escrit de l’expresident popular Mariano Rajoy. “Aquest partit necessita un Rubalcaba”, admet que es diagnosticava en privat a casa seua, “perquè era admirable i temible”. No en va, com va dir l’expresident socialista Felipe González, al sortir de la capella ardent, “Alfredo ha estat el polític més intel·ligent dels últims temps a Espanya”. Aquí queda.

A tots els elogis d’aquests dies podem treure-li l’IVA de l’emoció i la prima que a Espanya comporta qualsevol honra fúnebre, però, tot i així, queda un homenatge excepcional a un polític que va saber deixar els despatxos del poder després de trenta anys i recuperar humilment les seues classes de Química Orgànica a la Universitat. Un respecte.

Amb la mort de Rubalcaba i la retirada forçosa de Rajoy acaba una època. Liquidem ara el primer relleu de la brillant promoció d’enginyers de la Transició, redactors de la Constitució i artífexs de la modernització i europeïtzació d’Espanya. Superats Suárez, el rei Joan Carles, Fraga, Carrillo, Felipe González i els seus brillants segons, a saber, Leopoldo Calvo Sotelo, Gutiérrez Mellado, Abril Martorell, Solé Tura, Roca, Alfonso Guerra i altres com el Cardenal Tarancón, es va acabar una època. Ara, al desaparèixer els joves meritoris d’aquells grans, tipus Alfredo Pérez Rubalcaba, eficaç director de Gabinet de Maravall, primer ministre d’Educació de Felipe, i també Mariano Rajoy, que va començar de regidor de Pontevedra i de seguida va ser elegit President de la Diputació, s’acaba la segona onada. Entre uns i altres, que separaven vint anys, van navegar Aznar i Zapatero, deixant empremta però sense marcar època, ni a generacions. Si de cas a Pablo Casado.

Rubalcaba i Rajoy van tenir vides similars. Els dos van començar molt joves com a excel·lents comodins dels Governs del bipartidisme. Ministres d’Educació ambdós, de Presidència, d’Interior, i portaveus del Govern. Les mateixes destinacions. L’única diferència és que Rajoy, al final, va arribar a la Presidència i Rubalcaba se la va disputar a la campanya del novembre del 2011 amb Espanya ofegada per la crisi econòmica i amb Zapatero dimitit. Vaig tenir l’honor de moderar l’únic debat televisat que els va enfrontar en aquelles eleccions. “Qui el va guanyar”, es va interessar Rajoy en aquella conversa de l’AVE. “Crec que vau guanyar els dos”, vaig respondre, arrencant-li un somriure i un retret amable. “Han passat gairebé tres anys i ja no cal que siguis neutral, home. Els dos no podíem guanyar.” Li vaig argumentar la meua opinió: “Tothom pensava que Rubalcaba, gran comunicador, el rei dels titulars, arrasaria i no va ser així, per la qual cosa vas guanyar molt lideratge entre els teus al resistir tan bé. I ell, que sortia amb una campanya morta, no va guanyar el debat com s’esperava, però va reanimar la seua gent i a partir d’allà va omplir els seus mítings. Per això reclamava tant un segon debat.” Rajoy hi va estar d’acord.

Divendres vaig observar durant gairebé mitja hora el rostre compungit de Sánchez davant del fèretre de Rubalcaba. Ell també creu, com Rajoy, que va ser un home d’Estat. El repte és si el seu llegat, i el de Rajoy, permetrà que apareguin homes i dones d’Estat i no només gent ansiosa de poder. Espanya els reclama.

Mentrestant, l’espectacle ha estat indescriptible. “A Espanya s’enterra molt bé”, ironitzava Rubalcaba. Però mai es devia pensar que a ell l’acomiadaríem amb aquesta desmesura de flors, elogis i llàgrimes. Ho mereixia, però no ho hauria admès.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre