x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

CRÒNICA POLÍTICA
  • MANUEL CAMPO VIDAL
periodista

A veure si els polítics, per fi, s’asserenen

27/05/2019 a les 05:20
A veure si els polítics, per fi, s’asserenen

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© A veure si els polítics, per fi, s’asserenen

SEGRE

Qualsevol elecció genera esperança. Als candidats que aspiren a ser regidors, alcaldes, diputats o presidents. A la ciutadania que espera que alguns problemes se solucionin, encara que sabem que a les promeses electorals cal treure’ls l’IVA de l’oportunisme i l’exageració. Però el que està passant ara és diferent: la ciutadania espera, anhela, somia que, en acabar-se aquest doble període electoral, els polítics aconsegueixin asserenar-se.

Que deixin ja de crispar l’electorat al qual han agitat a la recerca de vots per a mil batalles creuades; a saber, la pugna per les alcaldies, els governs regionals o els escons del Parlament europeu; però també la lluita pel lideratge de la dreta, la venjança a l’esquerra amb el duel entre Iglesias i Errejón, les conseqüències dels divorcis entre les Marees i Compromís amb Podem, o els experiments de tantes candidatures independents que han florit en molts dels 8.132 municipis espanyols. Ha estat esgotador. Posem espelmes perquè parin la màquina pertorbadora de la convivència.

Tot ha estat molt accelerat. Fa només un any, tal dia com avui, la vida a Espanya discorria plàcidament per als que estaven bé i tan amoïnada com sempre per als condemnats a estar malament per la desigualtat. Mariano Rajoy celebrava amb els seus que, per fi, s’havien aprovat els Pressupostos Generals de l’Estat i Albert Rivera es delectava llegint enquestes que gairebé el proclamaven president (demoscòpic) d’Espanya. Però al cap de cinc dies, només cinc, tot va canviar. Va aparèixer la sentència de la trama corrupta Gürtel, es va presentar la moció de censura, el Partit Popular va decidir precipitar-la per liquidar-la com més aviat millor i Pedro Sánchez, contra pronòstic, va ocupar la presidència del Govern.

Des d’aquelles dates això ha estat un no parar. Acusacions d’“okupa”, “amic dels colpistes”, “còmplice dels terroristes” i floretes similars; mentrestant, el Partit Popular organitzava un Congrés per aixecar a la presidència del partit Pablo Casado, que va pronunciar una frase indeleble: “Al guanyar jo, hem guanyat tots.” L’escabetxada posterior del marianisme, el sorayisme, i fins i tot el cospedalisme que li va donar suport, va ser ferotge. Només es va salvar Dolors Montserrat que, per sort per a ella, va ser desplaçada a Europa i ha protagonitzat una campanya activa però sense desqualificacions, com era marca de la casa.

Si existís un “crispòmetre”, per mesurar el mal ambient induït des de la política a la vida quotidiana, ja hauria esclatat diverses vegades. La intensitat i amargor de les desqualificacions han recordat aquella frase d’Alfonso Guerra, que consta al llibre de sessions del Congrés, dirigida a un ministre de la UCD: “Com es pot dir això sense patir molt in-ten·namente? Així, “inten·namente”. La campanya va acabar divendres, però, a compte de la suspensió dels polítics catalans presos per la Mesa del Congrés, o les declaracions del president del Senat, Manuel Cruz, advocant per una sentència absolutòria (després va rectificar), es va esgotar fins a l’últim minut amb armes dialèctiques curtes i llançaflames.

Però ja es van posar les urnes el diumenge 26. Ja tenim, o tindrem d’aquí a dies o setmanes, perquè falten els pactes, la nova estampa de la política espanyola per als propers quatre anys; si no hi ha sorpreses. Si en el seu dia aquestes mateixes eleccions ens van presentar l’emergència de Podem i Ciutadans, aquests comicis han consolidat la presència d’una força d’extrema dreta, Vox, la candidata del qual a la Comunitat de Madrid, Rocío Monasterio, diu, sense perdre el somriure, barbaritats de la talla com que “a les escoles als nens se’ls ensenya a ser nenes i es fan tallers de zoofília”. Amb tot això caldrà conviure, com amb el sentiment independentista de mitja Catalunya, perquè expressa la voluntat popular. Però no hi ha més eleccions a la vista, tret de les catalanes. Així que serenitat, si us plau. Felicitats als guanyadors i resignació als perdedors. No hi ha tercera volta. Per sort.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre