SEGRE

CRÒNICA POLÍTICA

En això de Franco, ens van faltar Berlanga i Forges

En això de Franco, ens van faltar Berlanga i Forges

En això de Franco, ens van faltar Berlanga i ForgesSEGRE

Creat:

Actualitzat:

No hi va haver funeral d’Estat, ni espectacle, però sí tensió. Va costar dos hores treure la llosa que tancava la tomba. En cas d’haver-se retransmès en directe l’operació, les tremendes martellades i el soroll de les radials haurien esgarrifat el país. Per això es van requisar telèfons i es va cobrir l’operació amb una carpa dins de la basílica. Hi va haver crits de “Viva Franco” a l’esplanada, però d’una vintena de familiars del dictador. No hi va haver bandera amb l’àguila del vell règim sobre el taüt, perquè es va obligar el nét que la portava a guardar-la. No hi va haver gent a les carreteres al pas de cap caravana, com es podia esperar, perquè el trasllat es va fer en helicòpter.

Va fracassar el xou, però intentar-se es va intentar. Una néta de Franco es va atansar a la ministra de Justícia i li va etzibar: “Que la maledicció de desenterrar morts caigui sobre vosaltres.” Els supersticiosos, des d’aleshores, pateixen encara més amb les enquestes. No hi van faltar forcejaments per negar-se, alguns familiars, a entregar els telèfons. A la capella del cementiri de Mingorrubio, van oficiar la missa dos sacerdots, el prior del Valle de los Caídos, falangista confés, i el fill del tinent coronel Tejero, que es va presentar al cementiri d’improvís. Cara i creu del colpisme, que ve a ser una loteria fatídica: Franco va triomfar en el seu intent, al preu dramàtic d’una guerra civil fratricida, i va governar quatre dècades; Tejero va fracassar i va ser condemnat a trenta anys de presó. Enmig, un xinès molt franquista, un legionari d’uniforme demanant pas per honrar el comandant de la Primera Bandera de la Legión, quatre crits i quatre-cents personatges que semblaven trets d’una Espanya que ja no existeix. Com els mateixos descendents del dictador, beneficiaris d’una fortuna que l’hispanista Paul Preston, en un llibre que ara es publica, estima en mil milions d’euros en el moment de la seua mort. I ningú en democràcia l’hi ha discutit, més enllà de l’ús públic del Pazo de Meirás que es resisteixen a autoritzar.

Consta que hi va haver famílies que van celebrar el dia com una festa, però també gasiveria en un sector de l’esquerra per reconèixer que el president Pedro Sánchez es va entossudir a eliminar, i va eliminar-lo, el símbol d’una injustícia: l’home que va començar la Guerra Civil amb un cop d’estat continuava enterrat entre diversos milers de les víctimes que va causar, d’un bàndol i un altre. Pablo Iglesias va demanar retardar l’exhumació per la proximitat d’eleccions. Gasiveria i, en altres casos, ignorància. “Va ser un funeral d’Estat perquè hi havia una ministra”, clamava Dante Fachin, expodemita i ara independentista hiperventilat. El ministre de Justícia, com a notari major del Regne, va donar fe i va aixecar acta de l’enterrament del dictador el 1975 i la ministra i notària actual –per cert una dona, quan cap no va ostentar càrrec similar en els governs de Franco– va aixecar acta d’aquesta rectificació de la història 44 anys després. Sense més ni més.

Però amb detalls que a la imaginària pel·lícula de Berlanga haurien provocat un atac de riure, com l’empresa de làpides, amb la furgoneta retolada com Hermanos Verdugo. Pel que sembla no van trobar cap altre proveïdor. Una senyora protestant excitada als agents perquè no la deixaven “entrar a resar” a la Basílica. Ultradretans anomenant el Govern “profanadors de tombes”. Pintades en algunes esglésies contra el Cardenal per no haver impedit l’exhumació: “Osoro Judas.” Si Forges hagués viscut fins avui, ho hauria petat.

tracking