L'ONU i l'ocupació, noves aliades de Sánchez

Impossible, tret de miracle, arribar a acords per renovar organismes clau com el Tribunal Constitucional o el Tribunal de Comptes. El Partit Popular, instal·lat en el “no a tot”, només demana eleccions. Però no és el moment. Haurà d’esperar un parell d’anys; tret de sorpresa. Així que “tret de miracle” o “tret de sorpresa”, l’únic que li queda a la dreta és erosionar tant com pugui el president Pedro Sánchez –recollint firmes contra els indults als independentistes catalans condemnats per saltar-se la legalitat– i procurar que el desgastat no sigui Pablo Casado. Recordin Giulio Andreotti: “El poder desgasta; sobretot a qui no el té.”

Malgrat l’esbronc parlamentari i del soroll mediàtic que fan creure una altra cosa, la setmana, objectivament, ha estat pitjor per a Casado que per a Sánchez. El secretari general de les Nacions Unides, el portuguès António Guterres, ha mostrat a Madrid el seu suport clar als indults, en línia amb l’expressat per empresaris, bisbes i per la premsa internacional més influent. A més, les dades de l’ocupació espanyola van millorar al juny significativament, i s’anunciava una certa recuperació. I això que els anhelats fons europeus estan per arribar. Dos bones notícies per a Sánchez que, a falta de pactes d’Estat, porta firmats gairebé una dotzena d’acords socials.

Mentrestant, Pablo Casado va pronunciar al Congrés una d’aquestes frases tan desafortunades que s’enquisten en la biografia: “La Guerra Civil va enfrontar els que volien democràcia sense llei” (en al·lusió als republicans) “i els que volien llei sense democràcia” (amb referència als franquistes). La declaració és molt greu perquè durant la República, proclamada després d’una aclaparadora victòria a les eleccions municipals del 1931 i ratificada als comicis dels anys 1933 i 1936, hi va haver governs i dirigents que van batallar fins i tot amb la seua vida per imposar la llei a anarquistes i ultradretans desmarxats.

I el cop d’estat del general Franco va acabar amb la democràcia, va vulnerar totes les lleis i va portar el país a una guerra de tres anys. L’afirmació de Casado denigra la República democràtica i “blanqueja” la dictadura.

Al seu redactor li va deure semblar enginyós, però, més enllà de la seua falta de rigor polític, qüestiona la qualitat de l’equip que envolta el líder de l’oposició. Un destacat membre del Partit Popular suggereix en privat: “Facin una llista dels que col·laboren amb Casado, més els que hi eren però se n’han anat del seu gabinet.

Preguntin per les seues raons.” Qui hauria de revisar això, sobretot, és el líder popular, perquè li queden dos anys de travessia, tret de miracle o sorpresa, i pot arribar molt desgastat a les urnes..

Mentrestant, Espanya s’ha classificat per a la semifinal de l’Eurocopa de Futbol. La victòria prèvia contra Croàcia, en un partit que va obtenir a Catalunya el 54 per cent d’audiència, no va merèixer ni una cita l’endemà a l’informatiu de TV3, la televisió catalana, com ha denunciat amb ironia el periodista Jordi Évole.

En aquesta línia, un monitor de colònies infantils, a Olesa de Montserrat, va reprendre un nen que va acudir aquell dia amb la samarreta de la selecció espanyola de futbol. Qualificar aquests fets de ridículs, que ho són, sembla insuficient.

Responen a la consigna d’“esborrar vestigis espanyols” qüestionant la idoneïtat d’un mitjà de comunicació amb tant pressupost públic i d’uns monitors –no és un cas aïllat– dels quals s’espera equanimitat, valors i no fanatisme..