SEGRE

Creat:

Actualitzat:

A Palerm és visitin les catacumbes dels Caputxins, on s’exposen milers de mòmies, penjades de les parets, que conservin després de la decrepitud, les seues malmeses vestimentes, mostrant als bocabadats visitants el patetisme del qual no hauria de ser mostrat. Aquests dies hem vist com el Sr. Sánchez pretènia mantenir una mica de coherència ideològica, nedant, això sí, en la indefinició i contracorrent, mentre que les mòmies del seu partit, i els testaferros d’aquestes, ens mostraven les vileses de la mala política. Hem vist com aquestes mòmies blasmaven en favor de l’ultranacionalisme espanyol i condicionaven qualsevol solució constitucional als problemes territorials d’Espanya. Hem vist com les mòmies impedien acords amb les esquerres d’Espanya, quan els seus testaferros territorials lesutilitzin

utilitzen

per assegurar-s’els nínxols de poder a València, Aragó, Extremadura, Castella-la Manxa.. Hem vist com les mòmies, amb declaracions fora de lloc, han col·laborat en plena campanya electoral als pitjors resultats de la seua història, demanant després de la malifeta les responsabilitats al comandant que s’hi ha deixat la pell. Hem vist com mòmies i testaferros dimiteixen, per assegurar-es que no puguin decidir els soferts militants, que una vegada més, veuen traïda i malmesa la seua ideologia, el compromís i esforç. Hem vist com l’estrella de les mòmies dinamitava amb les seues declaracions els estructuris del partit, i després, donis de Xile, cofoi, satisfet i prepotent, mostrava el seu reialme macabre d’enterrador del partit. Hem vist, tot això i molt més, tan sols perquè el Sr. Rajoy segueixi governant per la confrontació, la ineficiència, la corrupció i la depressió social. Som esmaperduts espectadors de la tragicomèdia dels nous cacics, que han passat d’assegurar canvi i progrés a assegurar-es la menyspreable supervivència en uns consells d’administració, dels quals mai un socialista hauria de formar part. El creixement de les propals radicals a l’esquerra del PSOE no són cap de bestiar més que la conseqüència de la dimissió a liderar el seu espai ideològic i la base social. No ajuda gens ni mica

,

la seua insistència a assemblar-es, cadacop

vegada

més, als servils testaferros dels poders execrables. En fi, Espanya és un desideràtum.

tracking