El dia 21

Un dia qualsevol, un més, però també és el dia de les persones del 21. Malament quan encara hem de dedicar un dia a la Síndrome de Down, perquè vol dir que encara hi ha qui necessita que li expliquin. En un temps llunyà, pensava que aquesta anomalia cromosòmica feia desgraciades a moltes persones. Estava molt equivocat. Avui, com molts altres que ens agrada aprendre a grossos glops de la vida, sento una profunda admiració pels homes i les dones del 21. Quan tinc l’oportunitat de treballar o compartir amb ells, em sento més persona, perquè la seva rialla em fa la vida més suportable. No en tinc cap dubte, que la nostra societat ha estat beneïda amb uns éssers especials que il·luminen amb la seva mirada de veritat les nostres vides massa normals. Per desconeixement, potser per por de la diferència, hi ha qui no comparteix les meves apreciacions, potser, perquè no s’adonen que la superació extraordinària que demostren, ens ajuda a comprendre que tot costa i a ells una mica o molt més. Això sí, per a ells, cada pas d’èxit és una rialla meravellosa per a tots els que tenim la sort de compartir-la. A la nostra societat li queda un llarg camí per reconèixer i acceptar el fet que som iguals, o si volen dir-ho d’una altra manera, no gens diferents. Si volem, la diferència la podem convertir en quelcom preciós. Com la cançó de Motxilla 21 que mobilitza totes les fibres del meu cos, al dir-me, que tenen uns ulls com els meus, els seus, potser una mica més nets, per on neden els peixos que no se senten diferents, i en les seves mans les carícies que no volen adormir-se, per rodejar el món, si s’uneixen a les meves. A la seva motxilla els somnis sumen molt més que 21

, perquè amb la seva rialla desglacen els hiverns i posen la seva tristesa en sacs, molt i molt foradats, amb una manera de fer, de ser i comportar-se, que a l’escoltar la seva cançó, és com si una colla d’àngels em digués que en el fons, tots som millors. Només cal fer sortir del nostre raconet de pensar, la voluntat ferma de fer realitat el que la raó i la justícia ens dicta, esborrant per sempre l’egoisme que tenalla la nostra millor versió. En el dia mundial de la Síndrome de Down, unes mares ens diuen que necessiten la seva Daniela, el seu Manuel i, els he de dir que jo també.