Per què serviu? (2)

Un partit socialista que només és crossa de la dreta més reaccionaria no serveix de res als necessitats ciutadans. Quan es traeix una vegada i una altra la promesa electoral, es perd la confiança dels electors. Quan es traeixen els ideals que sustenten la ideologia, es perd la vergonya i es canvia principis per cínica supervivència. Quan es mira a l’infinit del no-res davant la injustícia, la crueltat i el maltractament de les persones, ja només resten els cadenats de les esclafades llibertats. Quan des de la comoditat de la vida regalada, es crida al combat contra la injustícia social, només resten els crits distorsionats i els patètics moviments de ballaruga de les campanyes electorals. Quan es diu una cosa i se’n fa una altra. Quan l’exemplaritat és no ser exemplar, llavors la coherència és una farsant ombra distorsionada, d’una història que no serveix per justificar el desideràtum actual. Esperpèntics em semblen els al·legats als cent anys d’història, perquè només ens recorden el que éreu i, com una bufetada, ens mostra el que no sou. Cal imaginació per recordar i comparar Olof Palme amb el que resta d’en Felipe González. Cal un descomunal esforç per imaginar la comparació entre Helmut Smith amb Pedro Sánchez.

Ni em passa pel cap comparar François Mitterrand amb la miserable figura de l’actual Alfonso Guerra. Francament, no sé ni amb qui puc comparar la Sra. Susana Díaz. Em sembla un insult a la intel·ligència posar en el mateix plat de la balança en Joan Reventós i el movedís Iceta. Fa poques setmanes es celebrà el Ple de debat de les pensions, on l’inefable Rajoy es va permetre maltractar la Sra. Margarita Robles. Ho va tenir fàcil. Només li calia recordar i enumerar les malifetes socialistes dels darrers anys. Només li calia afirmar. Jo malament? Vostès pitjor. Com per exemple el cop d’Estat perpetrat contra la gran majoria de ciutadans espanyols i contra tots els votants socialistes, quan l’agost del 2011, un ple del Congrés convocat per aprovar un decret anticrisi va servir per aprovar la reforma de l’article 135 de la Constitució, condemnant la majoria de la població a ser els bocs expiatoris d’una minoria, que encara segueix governant amb la col·laboració incondicional dels aspirants a la desaparició política.