Els malcarats

Ciudadanos sembla patir un greu problema de restrenyiment i frustració. S’haurien d’anomenar Els malcarats. Sempre premen les dents amb una violència que només s’explica per una malsana falta d’autoestima i empatia vers la resta dels ciutadans, ara sí, els de veritat. La falsa interpretació dels fets presideix totes les seves manifestacions.

Per a ells, la cruel, injusta i perversa actuació de la injustícia espanyola s’hauria d’endurir, perpetuar i “legalitzar”. Per a ells, la llei només serveix si és un mecanisme de venjança, extorsió i escarniment, car les seves acusacions de pactes polítics per afavorir “fugados, golpistas, delincuentes...” esborronen. Hom sap que són el compliment de la llei i el reglament penitenciari.

Escoltar la Sra. Arrimadas, persona intel·ligent, formada i amb tots els avantatges que la naturalesa atorga, com insulta la intel·ligència de la resta amb les inconsistents, falses i desaforades escopinades als presos polítics i les seves famílies, ens demostra la seva falsedat, crueltat i malevolència. Els que acusen de violència i persecució el conjunt de ciutadans de Catalunya, contra una “mayoría silenciosa y silenciada” ho fan des de la increïble i palesa falsedat que, en aquest país, fins i tot els bords més bords tenen el dret i la possibilitat no tan sols de surar, sinó de pertànyer a l’elit dirigent.

Els líders de Ciudadanos no pertanyen a una classe social maltractada, menystinguda i encara menys mal situada en les classes dirigents del País. Quan escolto catedràtics, magistrats, alts funcionaris i persones amb la feina pagada de per vida, amb gorra de plat inclosa assegurar que han estat silenciats i perseguits, em pregunto si ens consideren idiotes de solemnitat. Quan amenacen amb autoritarisme una cultura i una forma de ser que ha integrat tothom, obliden que del barró fins i tot les bèsties en fugen.

Són desmentits de forma aclaparadora en les dades econòmiques, ja que Catalunya no deixa de créixer per damunt de la mitjana espanyola i europea. Desgraciadament, l’espoli a tots els catalans que defensen i justifiquen abrandadament, a favor de la resta d’Espanya, evita ser solidaris amb els ciutadans de Catalunya, als que demanen, això sí, el vot i l’adhesió “inquebrantable”.