Morir com hem viscut

Per fi, els diputats obriran una porta a la llibertat en la possibilitat de morir com el desig del protagonista principal determini. Per què hem esperat tant? Per què amb tantes limitacions? Hi haurà molts condicionants encertadament inspirats per la prudència i desgraciadament molts d’altres, imposats per la intolerància d’aquells que faran valer la seva voluntat de minoria poderosa, a tota la resta. Una minoria confessional, en contra d’una majoria, en teoria protegida per la llei, en un estat aconfessional. Que aquest no és un problema menor ho demostra el fet que tots els grans pensadors l’han tractat amb diversos plantejaments. Plató, Ciceró, Aristòtil, Sèneca, Sant Tomàs d’Aquino, Tomàs Moro, Kant... i un llarg reguitzell de pensadors, abans i després de Crist, que no deixen ni una petita escletxa a la llibertat individual de la persona, car tot resta en mans de la societat, la llei o el Déu Totpoderós. M’agraden molt més els pensaments de Montaigne, Bacon, Montesquieu, Hume, Rousseau, Schopenhauer, Nietzsche, Küng... al qüestionar-nos.

És possible que Déu no ens doni suficient llibertat, al posar-nos en un estat tan lamentable, que viure sigui pitjor que morir? No és veritat que l’art de curar és també extensiu a mitigar el dolor i el sofriment i, si cal, a donar una fàcil i feliç dissort. Quan el patiment, la misèria i el menyspreu ens superen, per què ens priven cruelment del millor remei? Si la vida se m’ha regalat com una gràcia, per quin motiu no la puc retornar quan ha deixat de ser-ho? Si la causa prescriu, no hauria de prescriure l’efecte? Quin orgull hi ha a morir en la indignitat? Jo em vaig decantar decididament a favor del dret a una mort digna, quan vaig veure morir un bon amic i company en la major de les indignitats. Eren uns temps en què no hi havia ni tan sols la teràpia compassiva dels tractaments pal·liatius.

En la desesperança de la mort segura, es condemna contra la seva voluntat a la lenta agonia del malalt i de tots aquells que l’estimen. En aquells temps, vaig conèixer l’entranyable caputxí Pare Llimona. Em va ensenyar que si tenim dret a viure dignament i en pau, tenim el dret a morir de la mateixa manera. La germana mort hauria de ser només una sortida, per la porta gran, d’una vida plena.