Acció i reacció (2)

Sembla que el sistema era capaç de superar totes les proves d’estrès econòmic que es plantejaven. Durant 12 anys, aquest humil xerraire de cantonada ha clamat en el desert explicant la falsedat d’aquesta conclusió. De fet, hem retornat molt més enrere de la casella zero. Si fan memòria, potser recordaran que el setembre del 2008 el president Sarkozy va fer un memorable discurs a Toulon. Semblava impossible que els mateixos que havien col·laborat a crear el monstre ens mostressin de forma clarivident la necessitat de desemmascarar-lo combatint-lo des de les propostes de canvi. De fet, semblava un discurs de l’amnèsia, però ni les més agosarades declaracions dels partits de l’oposició i dels correligionaris del món sencer varen criticar amb arguments el contingut del discurs. No era un cant al socialisme, ni tan sols a l’humanisme. Era una descarnada denúncia al capitalisme salvatge, i ell, un dels seus màxims valedors, n’exigia una refundació en tota regla. Les seves propostes, tot i que insuficients, eren valentes, útils i molt imprescindibles. El resultat és evident. Només uns mesos després varen començar les maniobres per desacreditar, no a les propostes, això era impossible, sinó al seu portaveu. Tenallat, desacreditat i combatut, va dimitir uns pocs anys després sense que ni una sola d’aquelles propostes fos una realitat. Les circumstàncies excepcionals de llavors no són res comparades amb les actuals. La crisi de confiança en el sistema és evident. Les institucions financeres estan amenaçades, els milions d’estalviadors són menys que el 2008, i patint una altra vegada pels seus estalvis. Els que els perderen llavors pateixen per l’estafa de les pensions al comprovar que han cotitzat per engreixar una corrupció galopant i, els que no tenen res, la gran majoria, saben que d’on no n’hi ha no en pot rajar. Si no pateixen per les seves economies, pels llocs de treball, per la possibilitat d’omplir la nevera, per la llibertat segrestada, per la natura maltractada, per la deshumanització de les màquines.... pateixin per no poder donar-se una abraçada de companys de lluita contra un món de gent amb la cara tapada.

Ara, a més, hi ha por, i aquesta impedeix els somnis i les solucions.