SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Un dels al·licients de l’actual exposició a Lleida de Manuel Viola, glossada aquí dijous passat, és la projecció en una saleta annexa del programa A Fondo emès per TVE el gener del 1977, deu anys abans de la mort de l’artista, en què aquest conversa amb Joaquín Soler Serrano. Si el visitant no disposa dels tres quarts d’hora que dura l’entrevista, la pot recuperar fàcilment a YouTube i veure-la a casa. De veritat que paga la pena.

Per començar, Soler Serrano introdueix el seu convidat, citant unes paraules del crític valencià Vicente Aguilera, com a “poeta de lo contradictorio, de las luces y de las oscuridades, de la vanguardia y de la tradición, un hombre que inventa una pintura en el camino de la libertad”. I rebla l’elogiosa presentació amb un inapel·lable “mito de carne y hueso”. En un pla més terrenal, el descriu com “el hombre de la voz cascada”, circumstància que l’entrevistat atribueix a una ronquera que arrossega des dels 12 anys, si bé no hi devia ser aliena la seva condició de fumador contumaç, que al capdavall el portaria a la tomba, víctima d’un càncer de pulmó. De fet, en tot l’enregistrament en directe no para de fumar (cosa avui dia impensable en un plató televisiu) i en un moment donat encén un puro d’un pam.

Havent tractat els grans noms de la cultura internacional del seu temps, Viola reivindica diversos companys lleidatans de joventut, com ara Enric Crous, García Lamolla o Leandre Cristòfol. D’aquest últim, “un carpinterito de Lérida”, afirma que “ha sido mi maestro”, mentre mostra a la càmera algunes de les seves escultures fotografiades en un llibre. Una altra influència decisiva que reconeix és la de Goya, descobert el primer dia que va anar al Museu del Prado, sobretot la sèrie de les pintures negres, una impressió que descriu gràficament com si vint boxejadors li haguessin esclafat el cervell.

Després de desgranar les etapes d’una biografia apassionant –milicià del POUM, exiliat, legionari estranger, guerriller de la resistència francesa, poeta lorquià, actor, torero, bailaor de flamenc amic de gitanos, sobretot pintor–, Viola es proclama àcrata i seguidor de Rimbaud en “considerar sagrat el desordre de l’esperit”. La seva màxima: més val tenir raó que no pas èxit. Convençut que qui manté el sentit de la llibertat serà sempre jove, la seva vida va ser potser la seva millor obra d’art.

tracking