SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Puguem o no votar avui, ja hem guanyat. Hem aconseguit imposar el relat, hem donat a conèixer al món la justícia de la nostra causa, els arguments que esgrimim i la raó que ens assisteix, i hem posat en evidència un adversari que només ens pot oposar la seva força. Hem desemmascarat la pretesa democràcia espanyola. De manera que tants esforços personals i col·lectius, els sacrificis o perills individuals, les mobilitzacions, el picar de cassoles, les senyeres als balcons, hauran valgut la pena. Resistir és vèncer. I haurem resistit. No s’ho esperaven. Creien que ens doblegaríem a la primera advertència, però hem demostrat no tenir por. Bé, no tanta com ells es pensaven, confiant en la nostra fama de porucs. Confesso que jo només he vacil·lat al sentir que potser no ens deixarien participar al festival d’Eurovisió. Això sí que seria una tragèdia. En fi, acabi com acabi aquesta jornada històrica, una jornada en què farem història, en què cadascun de nosaltres podem esdevenir protagonistes de la història, res no tornarà a ser com abans.

Les matrícules dels cotxes del Quebec llueixen el lema nacional “Je me souviens”. Me’n recordo. El president Puigdemont va dir dimarts que no oblidarem mai el que ens han fet aquests dies. Oblidar mentides, insults, amenaces, escorcolls i detencions, la censura i la repressió. Oblidar el rabiós “¡A por ellos!” enmig del voleiar de rojigualdas, en tantes ciutats espanyoles, sobretot andaluses. Els ha sobrevingut el pànic d’haver de prescindir de la mamella provisora, que els permet un tren de vida que sense l’espoli fiscal a què estem sotmesos no podrien portar. “Qui perd lo seu, perd lo seny.” Ja és això. En el fons, ens volen només pel que ens volen. Paga, català! Puigdemont va afegir que tampoc no oblidarem els silencis còmplices. Entenc també que tots aquells que han aplaudit les mesures coercitives de l’Estat o s’hi han mostrat comprensius. Jo mateix no crec que arribi a oblidar el trist paper d’alguns personatges que em mereixien respecte o admiració, començant per Serrat. ¿Podré tornar a escoltar Mediterráneo sense recordar com se n’han apropiat els unionistes? El cantautor els ha desautoritzat, però m’imagino que no deu estar gaire content de veure com, per contra, L’estaca de Llach és corejada altre cop, quaranta anys després, com a himne de revolta popular.

tracking