Les golfes del Parlament

Mesos enrere lloava aquí els vídeos del Pau de Ponts, que sovint incorporen alguna reivindicació política, sobretot indepe. Un cantautor compromès bastant sui generis, el mètode de creació del qual sembla inspirar-se en la Trinca: lletres d’actualitat adaptades a la música d’èxits populars, en el cas del pontsicà també garrotins. La seva remarcable capacitat d’improvisació l’emparenta amb els llegendaris cantadors de jotes del sud de Catalunya, com el tortosí Joseret, el rapitenc Boca de Bou o el roquetenc Canalero, al qual encara vaig poder veure actuar, deu fer ja més de trenta anys. El seu testimoni ha sigut recollit per grups com Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. A l’imprescindible assaig Terres de l’Ebre, frontera i frontissa, editat per Pagès, que presentarà avui mateix a les 7 a la Caselles (informació i diversió garantides), Xavier Vega Castellví reivindica la catalanitat de la jota –la cota, com se l’anomenava en un principi–, ballada al País Valencià, les illes, la Franja, Priorat i les comarques ebrenques, i en remarca l’esperit desenfadat, provocador, fins al punt que un bisbe de Tortosa en va condemnar el contingut luxuriós durant una visita pastoral a Calaceit. A tall d’exemple, reprodueix algunes estrofes que se solien cantar a Vinaròs: “Les sinyores xertolines / vergonya se’n poden dar / perquè tenen una engorfa / en comptes de campanar”. Es veu que la torre de l’església de Xerta va estar molts segles inacabada. Val a dir que la xertolina més cèlebre és Carme Forcadell, hores d’ara entre reixes per motius tan coneguts com injustificats.

Parlant d’engorfes, –o bé asgolfes, com en diem a Arbeca– m’he recordat d’un titular aparegut en portada el 12 de novembre del 2015 a l’altre diari de Lleida: “L’Albi guarda en las golfas del consistorio 5.000 euros en cobre robado”. Juraria que en castellà se’n diu desván i que las golfas són una altra cosa. Un error comprensible que remet a aquella deliciosa anècdota de quan la reina espanyola Sofia va visitar el Parlament de Catalunya i el president d’aleshores, antecessor en el càrrec de la valenta Forcadell i del valent –i assenyat– Torrent, que li feia de guia (m’encantaria que hagués sigut el piadós Rigol), en un moment donat va explicar a la il·lustre hoste que “arriba tenemos las golfas”. Què devia pensar la dama, de natural tan circumspecta?