Cap i cua

Al final, hi feia tant bo que em va quedar el dubte de si “la lluvia en Sevilla es una maravilla”. La capital andalusa estava radiant: la ciutat més alegre del planeta, presumeixen alguns cartells municipals. Probablement. De motius li’n sobren, no només el clima benigne. I cregut que s’ho tenen, els seus afortunats veïns, que es consideren també els més graciosos de l’orbe: qüestió d’ego i qüestió d’ERO, vostès ja m’entenen. D’ERO, de PER, d’AVE... i anar tirant de veta, que algú pagarà la festa. Els de sempre, em temo (¿escriure això em converteix també en supremacista i xenòfob?).

Tan sols un detall distorsionant el conjunt, si més no als meus ulls de foraster (estranger, en realitat, segons em sento cada vegada més Cinca enllà, que no treu que em pensi privar d’anar-hi a fer el turista), com és la proliferació de banderes als balcons, totes rojigualdas, ni una verd-i-blanca. Procuro no mirar-les i, de fet, no m’ofenen com a alguns els nostres llacets grocs, ni tampoc em disgusten com les que veig a Lleida. Aquelles d’allà baix només em semblen absurdes, per òbvies. No pas les banderes, senyor jutge, res més lluny de la meva intenció que fomentar l’odi i actituds irrespectuoses amb els símbols, sinó la ridícula ostentació de patriotisme exhibint-les en un lloc on ningú les blasma o qüestiona.

Tot just baixat del tren, agafo un taxi cap al barri de Santa Cruz, on dino al restaurant La Cueva de la plaça de Doña Elvira, sota el cap dissecat del toro Pinturerito, de la ganadería Javilla, sacrificat el 3 de maig del 2000 a la Real Maestranza pel diestro Enrique Ponce. Soparé al Postiguillo, vora la catedral, amb un altre testimoni taurí mirant-me per damunt de l’espatlla: Chinito, de la ganadería Toñanejo, mort el 26 d’abril del 2006 per l’espasa de César Rincón. Després, sessió de flamenc enmig d’un centenar de japonesos a la Casa de la Guitarra. Amb veu fonda, Pepe León, El Ecijano, canta un tanguillo de Cadis sobre l’actual obsessió per aprimar-se, resumit en un consell incontestable: “Menos pan y menos plato, / y más suela de zapato”. Sí, molt bé, he caminat tota la tarda, de la Giralda a la Torre del Oro, de Triana al parc de María Luisa. Llàstima d’haver sucat poc abans quatre o cinc llesques a la salsa vinosa de la cua de toro, vés a saber si dels mateixos Pinturerito o Chinito, guardades tots aquests anys al congelador.