Paral·lelismes i precaucions

Estic xalant amb el nou llibre de Quim Torra. President Torra, ep! El càrrec li ha degut permetre d’estalviar-se el disgust arran d’un llibre anterior, quan a l’anar a presentar-lo a la premsa es va trobar que no hi havia cap periodista. Ni un. Ho explica a Viatge involuntari a la Catalunya impossible, que vaig elogiar aquí mateix quan va aparèixer el 2010 i hi he insistit fa poc, arran d’una relectura recent.

En aquell volum apassionant, l’autor confessava que l’origen de la seva obsessió per remenar papers antics en arxius mig secrets rau en un fracàs professional. No hi ha mal que no vingui per bé, diuen. Aquest que li acaba d’editar Proa, titulat El quadern suís, és un amè dietari trufat de referències literàries, descripcions paisatgístiques i reflexions diverses d’una estada amb la família a terres helvètiques, com a directiu d’una asseguradora, del 2005 al 2007: un exili voluntari i daurat, res a veure amb d’altres exilis forçosos de compatriotes, pretèrits o actuals, durant la dictadura franquista o això d’ara.

Imagino que, per si les mosques, que sempre van on tenen tirada natural a anar –no cal entrar en detalls–, el flamant Molt Honorable ha degut tenir la precaució de revisar abans el text definitiu, escarmentat per la furibunda i hiperbòlica polèmica generada per articles i tuits que havia publicat quan no es podia ni imaginar que assoliria algun dia la condició d’inquilí de la Casa dels Canonges, encara que sigui amb voluntat interina (tots coneixem interinatges prolongats anys i panys). Estic pensant en algunes perles incloses a l’al·ludit Viatge, com per exemple qualificar l’actitud dels manifestants en contra d’una suposada imposició del català i la corresponent marginació del castellà a Catalunya com a “cretinisme absolut”.

En aquell mateix llibre, seguint el fil del seu estudi sobre Eugeni Xammar, Torra reivindicava alguns periodistes i escriptors d’abans de la guerra injustament oblidats, com Lluís Capdevila, Àngel Ferran o Francesc Madrid. Tots tres van acabar a l’exili. A Andorra, Tolosa i Buenos Aires, respectivament (cap dels tres no sabem on és enterrat).

Exiliats i desenganyats. Capdevila expressava la seva decepció amb paraules amargues: “Demanàvem llibertat, democràcia i solidaritat, i Espanya només ens va oferir feixisme, corrupció i egoisme.” I així estem, tres quarts de segle després.