SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Escapada a Llançà, al nord de la Costa Brava, per degustar l’arròs blanc amb lluç de Can Narra –un menjar que sembla de malalts però encara més deliciós si tens la sort de gastar salut–, entaulat amb uns amics que hi tenen apartament, i visitar el Museu de l’Aquarel·la (sempre convé un pretext cultural per justificar expedicions gastronòmiques), en un modern edifici de la plaça de l’església, vora l’Arbre de la Llibertat, enorme plataner plantat en 1870 per commemorar la Revolució Gloriosa.

El museu es nodreix sobretot d’obres –més de cent– del pintor Josep Maria Martínez Lozano (1923-2006), especialitzat en paisatges i marines, que vaig descobrir a l’hotel Cardós, de Ribera de Cardós, on li van dedicar el 2005 un santuari en què es pot dormir, això és una luxosa suite temàtica amb quadres seus a les parets i una pila de catàlegs d’exposicions i biografies il·lustrades, en memòria dels freqüents sojorns de l’artista a l’establiment fundat el 1936 per la família Gabriel, que encara el regenta. Martínez Lozano va conèixer l’hotel cap al 1960, acompanyant uns empresaris de Terrassa –on vivia en aquella època– que anaven a caçar al Pallars, i des d’aleshores hi pujava cada estiu, duent amb ell un cabàs que contenia els elements bàsics del seu ofici: un bloc de làmines en blanc, quatre pinzells i una esponja. A Ribera, aquell genial aquarel·lista se sentia lliure, a gust, com a casa gràcies a l’amistat forjada amb Cinto Gabriel i els seus fills, que el recorden com un homenàs divertit, sociable, bohemi i bon vivant, capaç de fumar-se una dotzena de cigars al dia i amant de les bones sopes: per una sopa de ceba ben cuinada podia arribar a recórrer tanta distància com un servidor de vostès –sis hores de cotxe, entre anar i tornar– per un arròs blanc.

Personatge imprevisible, rampellut i caòtic, més propens a la disbauxa que al treball constant (alternava fases d’abúlia creativa amb d’altres d’activitat frenètica), que després de passar temporades a Venècia o Montblanc, on li havien cedit una torre de la muralla com a estudi i hi va deixar un gran mural a l’ajuntament, protagonitzaria el 1969 un singular viatge en solitari de 730 quilòmetres fins al Toboso, a la Manxa, damunt d’un ruc anomenat Sandalio, arran d’una aposta amb uns col·legues terrassencs de la colla coneguda –entenc que amb raó– com a Penya dels Ximples.

tracking